L'extrema dreta no s'ha d'apropiar del debat sobre la immigració

Sis anys després del 17-A continuem al nivell 4 (sobre 5) d'alerta antiterrorista. Des de llavors els Mossos d'Esquadra –que aquells dies van haver de demostrar de què eren capaços– han continuat aprenent i actuant per prevenir l'amenaça jihadista, que es manté vigent. Però la cohesió de la societat catalana encara està fracturada amb les mateixes esquerdes que van ser el substrat dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Unes esquerdes que en lloc de recosir-se s'han anat ampliant, tal com indica l'avenç de l'extrema dreta respecte a fa sis anys, no només en vots sinó també en capacitat d'influir en el debat públic.

La fractura de la cohesió, les dificultats d'alguns col·lectius per sortir de la precarietat i el mal funcionament de l'ascensor social van contribuir a crear l'ambient necessari perquè la propaganda jihadista, un fenomen injustificable i originat fora de Catalunya, cristal·litzés en els autors dels atemptats. I aquests factors tampoc han millorat des de llavors. Tal com recordaven fa pocs dies els demògrafs Andreu Domingo i Jordi Bayona en aquest mateix diari, en un 2,3% de les llars d’espanyols amb menors de 16 anys tots els membres en edat de treballar són a l'atur, segons dades de l'EPA per al 2022. Però aquest percentatge creix al 6,5% en les llars formades per nascuts en altres països, i fins a l'11,8% en les famílies formades per originaris de l'Àfrica. L'escolarització pública tampoc se'n surt a l'hora de donar les mateixes oportunitats a tots els nens catalans, hagin nascut on hagin nascut.

És evident, doncs, que per garantir la cohesió social calen més recursos. Sobretot a l'ensenyament, però no només. L'escola no pot resoldre tots els defectes de la societat i seria injust demanar-l'hi. També cal que els nouvinguts es puguin sentir aquest país també com a seu, i l'única manera de fer-ho és compartir amb ells la nostra cultura i la nostra llengua, fer-los-la accessible. I també hem de treballar per reparar l'ascensor social, perquè el dret a viure amb dignitat no hauria de dependre d'on s'ha nascut. A més, tothom que sigui capaç ha de tenir l'oportunitat de demostrar-ho i aportar a aquesta societat, hi hagi nascut o no, en funció de la seva capacitat.

La immigració és imprescindible perquè el nostre actual model econòmic funcioni. I alhora és inevitable, perquè ni tan sols els països que intenten aturar-la se n'acaben de sortir: és molt difícil frenar algú que busca l'oportunitat de tenir una vida millor. Però també hem d'abordar, com a país, un debat sincer i clar sobre la immigració, la tolerància, la religió i la cultura. Un debat en què hem de ser capaços de marcar uns límits comuns. La immigració, sobretot quan es barreja amb la manca de perspectives, pot generar friccions socials que s'han d'abordar, no es poden amagar sota l'estora. Perquè fer-ho és deixar que l'extremisme, que només afegeix benzina al foc, s'apropiï d'aquest debat. I com a societat no ens ho podem permetre. La solució que pregona l'extrema dreta –el rebuig, la persecució i l'expulsió– no només és inviable, sinó que en lloc de resoldre els problemes els agreuja.