Euskadi, unes eleccions amb aroma de gir històric
Les eleccions d'aquest diumenge a Euskadi tenen un interès innegable, tot i que està pràcticament assegurat que el govern de Vitòria continuarà en mans de la coalició PNB-PSE. Tot i això, el sol fet que l'esquerra abertzale d'EH Bildu pugui ser primera força, i desbancar així per primera vegada el PNB, seria un fet històric que demostraria que alguna cosa està canviant. Per a alguns, seria la prova que Euskadi ha caigut en una certa desmemòria, ja que dins de Bildu hi ha Sortu, el partit hereu de l'antiga Batasuna, que era el braç polític d'ETA. Per a d'altres seria un símptoma de normalitat democràtica i la prova que els bascos ja no voten en aquesta clau, sinó que prioritzen l'eix ideològic i la gestió. En tot cas, hi hagi sorpasso o no, el fet que EH Bildu estigui en disposició de disputar l'hegemonia abertzale al PNB ja és, d'alguna manera, històric.
Per aquest motiu hem volgut acostar-nos a la realitat d'Euskadi i veure in situ quins són els motius que hi ha al darrere d'aquest possible gir. La realitat és que la societat basca no és tan diferent de la nostra, i que s'hi detecta una forta insatisfacció amb el nivell de qualitat dels serveis públics i el rumb econòmic. Malgrat els intents de situar ETA al centre de la campanya, el cert és que allà els candidats han parlat més de l'estat de l'Osakidetza, el servei basc de salut, i de l'ensenyament, sobretot després de la patacada que van significar per a ells també els resultats de PISA.
També preocupa la pèrdua de pes econòmic en el conjunt espanyol (Euskadi era el 7,1% el 1978 i ara és el 5,8%) i la baixada de la indústria, més visible a Biscaia que a Guipúscoa, on mantenen un teixit cooperatiu molt potent que encapçala el Grup Mondragon, o a Àlaba, on la fàbrica de Mercedes permet la supervivència de molta indústria auxiliar. El peculiar sistema polític basc, on les hisendes pròpies depenen de les diputacions forals, fa que la fiscalitat no sigui un tema central de la campanya, tot i que sí les grans línies de la política econòmica.
En tot cas, tretze anys després de la desaparició d'ETA, Euskadi és avui un país normal, on l'excepcionalitat ha deixat pas a un panorama polític més obert en què, almenys a mitjà termini, no es descarta que hi hagi alternança política a l'executiu de Vitòria. Mentrestant, víctimes i victimaris continuen avançant pel camí de la reconciliació i la pau gràcies a iniciatives com les trobades restauratives que va impulsar Maixabel Lasa, la viuda del dirigent socialista Juan María Jáuregui assassinat per ETA l'any 2000. El seu exemple i la seva història, portada al cinema per Icíar Bollaín, marquen de bon segur el rumb d'una nació que combina tradició i modernitat com cap altra.