Europa ha de reaccionar
Les eleccions al Parlament Europeu (PE) han portat una onada de vot d'extrema dreta que no per anunciada deixa de ser una sacsejada històrica i preocupant. La seva contundent victòria a França ja ha tingut conseqüències, amb la convocatòria d'eleccions legislatives avançades per part del president Macron, que en un gest arriscat espera fer reaccionar els francesos per aturar la formació de Le Pen. A Itàlia, el partit de Meloni, l'altra gran líder del populisme ultra, guanya clarament una cita amb les urnes que havia plantejat com un plebiscit al seu govern. El panorama a Alemanya ve marcat pel virtual empat al segon lloc entre la neonazi AfD –malgrat els escàndols que l'han envoltat amb acusacions d'espionatge per a la Xina i declaracions avalant les SS de Hitler– i els socialdemòcrates del canceller Scholz; però la dreta tradicional cristianodemòcrata, de la qual forma part l'actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, aguanta l'estrebada i es manté al capdavant de les preferències dels electors. A Àustria, l'extremisme neofeixista de l'FPÖ obté per primer cop la victòria. I als països nòrdics i de l'est d'Europa les formacions euroescèptiques i autoritàries obtenen igualment bons resultats.
Espanya, en canvi, es perfila com una excepció: la majoria plural al voltant del socialista Pedro Sánchez només perd per un escó davant la suma PP-Vox (als quals cal sumar l'ultra Alvise), de manera que l'onada d'extrema dreta a l'Estat queda limitada. Feijóo, el líder popular, assoleix el primer lloc, però no aconsegueix desmarcar-se del PSOE tot i haver agitat el suposat escàndol al voltant de l'esposa del president, Begoña Gómez, i tot i l'oposició frontal a l'amnistia a l'independentisme. I pel que fa a Catalunya, és una de les poques regions europees on les esquerres aconsegueixen una àmplia majoria, amb els socialistes al capdavant (30,63%) –el PSC encadena cinc victòries electorals–, mentre que l'independentisme no reconnecta amb l'electorat, amb un Junts que perd dos escons però manté un lleuger avantatge sobre ERC: 18,02% respecte a 14,82% dels vots.
En la lectura global europea, malgrat l'auge de l'extrema dreta, a l'Eurocambra es manté operativa la majoria de la gran coalició que fins ara ha funcionat entre el Partit Popular Europeu (PPE), la socialdemocràcia i els liberals. I encara es pot comptar amb els verds i les esquerres plurals. L'extrema dreta, doncs, certament ha irromput amb força, sobretot al cor de la Unió, en alguns dels grans països fundadors, però no necessàriament té capacitat de condicionar la cambra legislativa. No deixa de ser preocupant, tanmateix, el seu creixement i la seva capacitat de condicionar els debats i les polítiques públiques en temes crítics com la immigració, la lluita contra el canvi climàtic, la sobirania i la governança europea davant els estats, els drets i llibertats individuals, el respecte a les minories o el posicionament en la guerra d'Ucraïna contra Rússia.
A partir d'ara, serà decisiva la capacitat dels partits nítidament europeistes i democràtics d'avançar en grans consensos i sobretot de reconnectar i donar resposta als neguits d'una ciutadania europea que ha donat clars senyals de buscar solucions màgiques en l'extremisme involucionista.
