Les eleccions europees han portat una sacsejada d'extrema dreta, especialment rellevant a l'eix franco-alemany, motor de la unitat i la pau europees de la segona meitat del segle XX ençà. L'ombra d'un passat feixista torna a planar sobre París i Berlín. Com podem haver oblidat tan ràpidament la tragèdia d'on venim? Malgrat les diferències d'època, no es pot minimitzar el perill d'aquesta involució en drets i llibertats, d'aquest fre a la tolerància i a un progrés compartit. A banda dels dubtes democràtics, una Unió Europea cada cop més condicionada per l'extremisme xenòfob serà més inconsistent en l'escena internacional i més inestable internament. I una cosa i l'altra acabaran tenint conseqüències econòmiques.
Això és el que està en joc a partir d'ara, i el que d'entrada es decidirà sobretot a França, on el president Macron ha doblat l'aposta amb la convocatòria d'eleccions legislatives. L'objectiu? Fer reaccionar els seus conciutadans per frenar la ultradreta. Si l'operació surt bé, l'europeisme democràtic conservador, liberal o socialista –el conglomerat tricolor que encara domina a l'Eurocambra– respirarà alleujat. Si, per contra, l'extrema dreta gal·la fa un nou pas endavant, el perill de reculada continental es farà més real. Europa, doncs, se la juga a França. I no serà, la d'aquestes pròximes setmanes, una partida fàcil.
Combatre la demagògia antipolítica i anti-Brussel·les és realment complicat. Entre altres coses perquè la governança de les institucions comunes no ha estat precisament exemplar ni transparent. La burocràcia i la llunyania dels ciutadans les ha convertit en un enemic perfectament identificable per als vells nacionalismes d'estat, començant pel francès, als quals els resulta senzill sumar als seus enemics a batre la immigració (sobretot la musulmana) igualant-la a delinqüència. En el garbuix de la batalla cultural d'aquest reaccionarisme disfressat de rebuig a una suposada casta hi ha també la defensa de la família tradicional, la negació o relativització de l'ambientalisme climàtic i la por a les diferències identitàries. Els partits no extremistes hauran de tractar amb valentia i sense eufemismes aquests assumptes.
En altres latituds europees, la partida ja s'ha decantat del costat fosc de la història. La Itàlia de Meloni, que alguns pretenen blanquejar, s'ha consolidat aquest 9-J. L'Hongria d'Orbán i l'Eslovàquia de Fico són també exemples de com es pot debilitar l'estat de dret (tenen Putin com a referent indissimulat). Als països nòrdics o a Polònia s'ha aturat l'auge ultra, que tanmateix segueix enfilat. També a Espanya, on governa o condiciona governs en diverses comunitats autònomes i on no dissimula la seva estridència anticatalana. El tancament mental i la dialèctica d'"amb mi o contra mi" estan a l'ordre del dia. Europa s'ha polaritzat.
França, el país del vell lema revolucionari il·lustrat "Llibertat, igualtat i fraternitat", és avui escenari de creixents simpaties autoritàries i xenòfobes, de polítiques que incrementaran les desigualtats i d'un esperit de confrontació política, cultural i social que no augura res de bo. Si França cau per aquest pendent, Europa difícilment resistirà.
