Europa dona gas
Dues notícies paral·leles són senyals que Europa està fent un pas endavant en una política unitària sobre el mercat del gas. La urgència de la crisi energètica a causa de la guerra d'Ucraïna, combinada amb la necessitat d'avançar cap a la producció d'energia verda per combatre la crisi climàtica, està impulsant els Vint-i-set a espavilar-se d'una vegada. L'acord entre França i Espanya per construir un gasoducte marítim que uneixi Barcelona i Marsella, batejat com el BarMar –que substitueix el projecte del Midcat–, i l'inici d'un consens sobre un nou topall al preu del gas, i sobre l'extensió de l'excepció ibèrica a tot el territori comunitari, són un doble pas endavant. A més d'aquests canvis, resulta rellevant que un pas i l'altre hagin vingut de cessions de França (en el cas del gasoducte) i d'Alemanya (en el cas del topall).
Macron, que havia reiterat el seu rebuig al Midcat, finalment ha acceptat l'alternativa marítima amb el pretext de l'hidrogen verd. No està clar que pel Midcat no hi pogués passar l'hidrogen verd. De fet, Espanya defensa que era possible. És més versemblant pensar que Macron s'ha volgut estalviar l'oposició del territori a la infraestructura, especialment en uns departaments del sud on el Front Nacional de Le Pen té molta força. Per mar, aquest perill queda conjurat. A més, amb Marsella com a punt d'arribada i distribució cap al nord, França tindrà una clau de l'aixeta del gas que en el cas terrestre no hauria calgut. Macron ha cedit en un tema que no és prioritari per a ell (França depèn de les nuclears i molt poc del gas), però ho ha fet assegurant-se'n un cert control. Pel que fa a Espanya, Sánchez (i Aragonès) també s'evita turbulències a Catalunya en el mateix sentit territorial, en aquest cas amb les plataformes ecologistes i locals. I la infraestructura del Midcat, que ja existeix fins a Hostalric, podrà seguir servint gas a part de la indústria catalana.
El cas alemany també és significatiu, tot i que menys tancat. Olaf Scholz ha fet un gest que encara no es pot considerar una cessió. Alemanya, que depèn més del gas que la mitjana comunitària, vol que abans de donar el braç a tòrcer s'estudiï bé la possibilitat de fixar un topall al preu del gas, que de totes maneres seria un límit flexible i temporal –fins a la primavera que ve– i sobre el qual encara no s'ha concretat quina seria la forquilla de preus màxims. L'altre punt que ha comptat amb el vistiplau alemany és que la Comissió busqui la manera d'ampliar l'excepció ibèrica, tal com ja passa a Espanya i Portugal, per acabar amb el mercat marginalista de l'electricitat, que estableix que l'última tecnologia que entra al mercat elèctric –la més cara: gairebé sempre el gas– marqui el preu de tota la generació d'energia. Així, es paga a preu de gas l'electricitat generada amb tecnologies molt més barates, com la hidràulica i les renovables. El tercer punt acordat pels líders europeus és la compra conjunta d'almenys un 15% de les reserves gasístiques de la Unió Europea, que, tanmateix, només suposen un 3,5% del consum total.
Europa, empesa per Putin, sembla que dona gas en el tema energètic per unir forces malgrat la diversitat d'interessos i realitats.
