La cimera convocada a correcuita pel president francès, Emmanuel Macron, a París per intentar coordinar la posició europea sobre Ucraïna es pot llegir de dues maneres: com una mostra de debilitat, ja que tot apunta que la cimera important serà la que celebraran a l'Aràbia Saudita els Estats Units i Rússia, i com un primer pas per intentar redreçar la situació. En tot cas, Macron ha demostrat olfacte i agilitat i ha volgut contrarestar la imatge de debilitat que Europa va oferir a la Conferència de Múnic (a qui se li va ocórrer aquesta ubicació d'obscures ressonàncies històriques?) amb una trobada que, tot i ser informal, sembla en realitat el primer pas seriós que es fa en molt de temps per articular una posició comuna europea que inclogui el nucli de la UE però també la Gran Bretanya. A més de França i el Regne Unit, a la cimera hi han participat els caps de govern d'Alemanya, Itàlia, Espanya, Polònia, els Països Baixos i Dinamarca, una mena de G-8 europeu (amb la UE i l'OTAN) que busca el seu lloc al món després del divorci amb els Estats Units de Trump que es va escenificar a Múnic.
La reunió de París, volgudament informal, no ha acabat amb cap acord oficial perquè, com va recordar el mateix Sánchez, allò no era cap Consell Europeu, però sí que hauria de servir per llançar el missatge que Europa està disposada a ajudar Ucraïna i a fer-se valer davant de l'intent de Washington i Moscou de resoldre la guerra de forma bilateral. Ara bé, perquè tant Kíiv com sobretot Washington i Moscou es prenguin seriosament Europa i considerin que ha de tenir un lloc a les converses, els europeus han de demostrar que estan disposats a prendre mesures importants i a fer servir el seu pes específic. S'ha dit moltes vegades que Europa era un gegant econòmic però un nan polític, i mentre l'aliança amb els Estats Units funcionava i Rússia es comportava com un país aspirant a ser una democràcia, les coses van anar raonablement bé. Però ara la situació ha canviat. Si no reacciona aviat, Europa corre el perill de ser humiliada per Donald Trump i Vladímir Putin, que pretenen actuar com si el Vell Continent no existís.
D'entrada, a la reunió els líders van recordar al britànic Keir Starmer que encara no ha arribat el moment de parlar d'enviar tropes de pau, amb la guerra encara en marxa. I és que les paraules de Starmer es poden interpretar com un gest de seguidisme a Trump, que ben segur que voldrà arribar a un acord amb Putin i després fer que els europeus paguin la factura tant del manteniment de la pau com de la reconstrucció. La prioritat ha de ser, com mantenen Macron i Scholz, evitar una derrota d'Ucraïna que envalenteixi Putin i negociar unes condicions de pau duradores i justes per als ucraïnesos. I, en tot cas, Europa ha de posar en marxa un pla urgent perquè la pròxima crisi que es doni en sòl europeu no es pugui resoldre sense que la seva veu sigui escoltada. El nan polític ha de fer-se gran en un món en què l'ordre multilateral es va enfonsant i en va emergint un de nou que, com en els temps més foscos de la humanitat, es regeix per la llei del més fort.
