La decisió coordinada d'Espanya, Irlanda i Noruega per reconèixer l'estat palestí en plena invasió de Gaza és una de les principals iniciatives diplomàtiques que s'han posat en marxa per intentar desbloquejar un conflicte que amenaça amb enquistar-se després de set mesos i 35.000 morts civils palestins. L'objectiu d'aquests tres països és intentar desgastar internacionalment el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i també erosionar els seus suports interns, ja que es llança el missatge que pel camí de la destrucció de Gaza només es camina cap a l'aïllament d'Israel en el concert de les nacions democràtiques.
I és que Netanyahu està aconseguint que tota la solidaritat que s'havia creat amb el poble d'Israel arran de les brutals matances perpetrades per Hamàs a l'octubre s'hagi esvaït. Les imatges de destrucció de Gaza, dels hospitals bombardejats, dels nens morts i de la població civil obligada a fugir i a viure a la intempèrie en condicions inhumanes i dependent de l'ajuda internacional, sense que s'hagi aconseguit cap dels objectius militars d'Israel, és a dir, la desarticulació de Hamàs i el rescat dels ostatges, han acabat indignant una comunitat internacional que veu amb preocupació una escalada que podria acabar estenent-se a la resta de la regió, especialment a l'Iran i al Líban.
Potser Pedro Sánchez té interessos electoralistes per prendre aquesta decisió, que, d'altra banda, constava a l'acord de govern amb Sumar, però sí que és cert que alguna cosa s'ha de fer per pressionar Netanyahu. Perquè fins ara no ha funcionat res. Ni les crides desesperades de l'ONU, ni les pressions d'aliats com Washington, ni l'acció del Tribunal Penal Internacional, que ha llançat una ordre de detenció internacional contra Netanyahu i el seu ministre de Defensa. L'administració Biden, que un dia renya Netanyahu i l'endemà li envia milers d'armes i municions, no ha sigut capaç de portar Netanyahu cap on volia; és a dir, cap a un conflicte acotat en el temps i la minimització de baixes civils. Al contrari: les protestes als campus universitaris nord-americans s'han convertit en un problema de primera magnitud per als demòcrates.
La resposta irada d'Israel a la decisió dels tres països europeus, però, demostra que Tel-Aviv tem que aquest moviment pugui anar a més. Justament per això és esperable que hi hagi conseqüències diplomàtiques greus. De moment, el ministre israelià d'Exteriors ha cridat a consultes la seva ambaixadora a Madrid. Caldrà veure si la crisi va a més i afecta, per exemple, les relacions comercials o acadèmiques.
Des del punt de vista polític, també era previsible la negativa de l'extrema dreta (tant de Vox com d'Aliança Catalana) al reconeixement de Palestina. Per contra, tant el PP com Junts s'han vist obligats a fer equilibris interns. El reconeixement de Palestina, però, més enllà del moment triat, no hauria de ser objecte de discussió sinó part del mínim consens internacional per aconseguir la pau a la regió segons la solució dels dos estats patrocinada per les Nacions Unides.
