Espanya, potència armamentística
És un dels grans fabricants i exportadors d’armes. Espanya ocupa el setè lloc del rànquing mundial: fa una dècada que és al top ten d’aquesta llista, al costat de potències com els Estats Units, Rússia, Alemanya, la Xina i el Regne Unit, i, per tant, molt per sobre del seu potencial econòmic. Està per davant d’Israel, Corea del Sud i Itàlia. Els seus principals compradors són els països de l’OTAN, en especial Alemanya i el Regne Unit, seguits a distància de França i Austràlia. En cinquè lloc hi té dos clients polèmics: l’Aràbia Saudita i Turquia. A causa de la guerra del Iemen, plagada d’atrocitats, Alemanya i Itàlia han deixat de vendre als saudites. En canvi, Espanya no. Des del 2015, a la guerra del Iemen hi han mort almenys 233.000 persones (hi ha denúncies de crims de guerra contra tots els bàndols). El genocidi turc contra els kurds tampoc no ha suposat fins ara cap fre a la venda d’armament espanyol. Rere Veneçuela, els Emirats Àrabs són el vuitè client de l’Estat: les vulneracions de drets humans han fet que Alemanya, Suècia o els Països Baixos li hagin negat la venda d’armes. De nou, Espanya l’ha mantingut.
De fet, tot i tenir les eines legals per fer-ho, l’Estat no controla l’ús de les armes que ven: el decret aprovat l’abril passat de verificació sobre el terreny (certificat d’ús final ex post) no s’ha fet servir. La sospita és que és una manera de passar la responsabilitat als països compradors de cara a eventuals processos penals, i així protegir tant les empreses fabricants com el país productor. Tot i les pressions de Podem al si de l’executiu de coalició amb el PSOE, de moment la seva influència en aquest terreny no s’ha notat, per a decepció de les ONG pacifistes.
El sector armamentístic dona feina a Espanya directament a 21.000 persones (més 30.000 llocs indirectes) i factura 6.188 milions a l’any, un 0,5% del PIB. Està instal·lat sobretot a Madrid (65% del sector) i Andalusia; poc a Catalunya (1.746 treballadors directes). És un sector molt dependent del govern, que segons càlculs del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el 2021 dedicarà 21.623 milions dels pressupostos al sector militar. La indústria militar espanyola té una salut de ferro, s’ha consolidat en l’última dècada (no ha patit la crisi) i es beneficia de l’opacitat oficial. Gràcies a la llei de secrets oficials franquista del 1968, des del 1987, amb el segon govern de Felipe González, són secretes totes les actes de la junta interministerial encarregada d’atorgar llicències d’exportació d’armes. La batalla política i judicial per revertir aquesta falta de transparència ha topat fins ara amb un mur. La Moncloa s’ha convertit en un búnquer immune als discursos dels drets humans.