Escoltar els metges, reformar el sistema
La primera jornada de vaga dels metges ha evidenciat un ampli seguiment de la professió, a més de rebre el suport implícit d'una ciutadania que ha optat per abstenir-se d'acudir als CAP i a altres serveis sanitaris, com ara les urgències. Els serveis mínims, sempre importants en aquest sector, han hagut d'actuar poc. Sens dubte, existeix una consciència general que la pandèmia ha acabat de tensionar uns professionals que ja portaven una càrrega excessiva. De fet, entre les reivindicacions concretes que el sindicat Metges de Catalunya reclama hi ha, en un lloc destacat, solucionar l'esgotament en què diuen que es troben un de cada tres professionals, obligats a fer una cinquantena de consultes al dia i llastats per un excés de burocràcia que els ocupa el 40% del seu temps. A més d'una millora organitzativa que faci possible una rehumanització del tracte al malalt (menys pantalla, més atenció directa, més temps per al pacient), és evident que cal incrementar plantilles. Una cosa i l'altra van lligades. També hi ha, esclar, les reclamacions salarials i horàries. Els metges, igual que els altres sanitaris (les infermeres també fa temps que es mobilitzen), han demostrat en conjunt un alt grau de compromís amb una feina majoritàriament vocacional. Els homenatges ciutadans en els pitjors temps del covid així ho han reconegut.
Com es dona resposta a tot aquest malestar endèmic i creixent? La conselleria de Salut no ho té fàcil. Perquè tot plegat són recursos, l'escassetat dels quals és un llast en un sistema que va coix des de fa dècades: és una evidència que la sanitat catalana està infrafinançada. El conseller Balcells proposa que tots els sectors s'asseguin per “fer un pacte per al sistema nacional de salut” per anar a una reforma estructural. El sindicat Metges de Catalunya accepta el repte d'aquest diàleg, però també alerta que les propostes que fins ara s'han posat sobre la taula són insuficients. Malgrat la vaga, no hi ha ruptura. Però l'avís ha estat important. Toca, doncs, asseure's amb voluntat per les dues parts d'arribar a acords i d'anar a fons en el replantejament global, que hauria d'incloure el problema de les poques places universitàries que obliguen a importar professionals.
Significativament, en el terreny educatiu la distància entre els sindicats i el conseller Cambray és més gran quan, en canvi, és més dèbil la mobilització, com s'ha vist amb un seguiment de la vaga reduït. El fet que l'any passat es cremessin molts cartutxos de protesta, molt exitosa al principi, i que hi hagués concessions per part de la conselleria, fa que el terreny de negociació sigui menor. Hi ha cansament entre els docents i menys comprensió ciutadana. També toca, doncs, reprendre el diàleg sense maximalismes, amb ganes d'entesa. De nou, la qüestió pressupostària és rellevant, tot i que no única. En l'entorn escolar, tan dinàmic i canviant, també toca fer una reflexió de fons conjunta i honesta si del que es tracta és d'avançar cap a un sistema educatiu més compromès en l'equitat i l'excel·lència. ¿Seran capaços uns i altres de canviar el clima de confrontació?
Finalment, cal advertir que el fet que el Govern no pugui aprovar els pressupostos del 2023, com cada cop resulta més obvi, complicarà els acords amb els dos col·lectius.