L'oportuna coincidència, el mateix dia, de dues notícies prou diferents entre elles referides a la realitat escolar ens ajuda a entendre la necessitat de canvi del sistema educatiu. Un canvi que ha d'estar fonamentat, basat en dades i reflexionat. D'una banda, el departament d'Educació ha presentat una guia, elaborada per un grup d'experts, amb recomanacions per introduir l'ús de la intel·ligència artificial (IA) a les aules. De l'altra, la Fundació Bofill ha fet públic un estudi en què remarca que hi ha milers d'alumnes en risc de pobresa –en concret, més de 75.000– que al post ESO no reben beques d'estudi i que, per tant, són molt més proclius a l'abandonament, sobretot al final del cicle obligatori de l'ESO. No segueixen cap al batxillerat o la FP.
La tecnologia i la igualtat d'oportunitats són dos dels elements clau en l'èxit (o el fracàs) educatiu. La tecnologia és imperativa: si és útil, s'imposa per si mateixa. Però més que a favor o en contra, la qüestió ha de ser quin ús –de fet, quin bon ús– se'n fa. En aquest cas, quina utilitat pedagògica té la IA. Per desgràcia, ja hem vist amb els mòbils què passa quan es va tard: la regulació ha trigat força i no ha arribat fins que en moltes aules i per a molts adolescents –també per als pares, però aquesta és una altra qüestió– ja s'havien convertit en un problema. Doncs bé, amb la IA sembla que es vol evitar aquest retard en la resposta. La guia i els suggeriments de la conselleria van en aquesta línia: donar eines als docents per integrar l'ús de les màquines intel·ligents en la realitat quotidiana escolar. El punt de partida és que els alumnes hi tindran accés igualment des de casa i que, per tant, millor començar a actuar a l'escola per donar criteris i sentit crític als nois i noies en el seu ús. Es tracta que mestres i professors, sense por ni prejudicis, agafin el bou per les banyes, facin seves les oportunitats que brinda la IA i alhora siguin conscients dels perills que també comporta. Tot plegat, sense alarmismes ni embadaliments. És una eina més i com a tal cal valorar-la i usar-la.
Pel que fa a la qüestió de les beques d'estudis (no les de menjador o transport) prèvies a la universitat, és a dir, les que afecten FP i batxillerat, les dades aportades per la Fundació Bofill confirmen que Catalunya és a la cua de l'Estat, una pista més per entendre que els problemes van més enllà del fracàs de PISA. I una pista més per entendre els elevats índexs d'abandonament escolar. La majoria d'aquestes beques es gestionen des del ministeri i es reparteixen amb criteris conjunts estatals, cosa que un cop més perjudica les famílies catalanes perquè aquí el nivell de vida és més alt. En el conjunt dels estudis no universitaris, el percentatge d’alumnat català becat és del 16,9%, per sota de la mitjana espanyola (23,4%) i molt inferior al percentatge d’infants i joves en risc de pobresa (un 31,7% el 2022). El departament d'Educació català fa temps que reclama aquestes competències, amb el traspàs de diners associat: seria la manera més segura –completant-ho amb més recursos propis– de neutralitzar aquest efecte nociu.
