Les negociacions per formar govern continuen encallades malgrat les pressions d'ERC a Junts per accelerar l'acord. Aquest dissabte va vèncer el termini que, en una entrevista a l'ARA, el candidat a la investidura, Pere Aragonès, va posar abans que ERC plantegés "vies alternatives" a Junts, com ara la d'un govern en solitari. Recordem que qui va posar aquesta possibilitat sobre la taula va ser el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, i no pas els republicans. Però el cas és que ERC, malgrat posar dates límit en un intent de desencallar la negociació, tampoc s'atreveix a jugar aquesta carta amb claredat.
La portaveu dels republicans, Marta Vilalta, va justificar ahir que les dues reunions a Lledoners de la setmana passada suposen un "punt d'inflexió" en la negociació, i que per tant no hi ha motiu per plantejar-se cap altra opció que no sigui un pacte amb Junts. Tot i així, Vilalta no va aclarir en què consistia aquest "punt d'inflexió", i des de Junts directament es va negar que n'hi hagués. Sí que és cert que la reunió de les cúpules dels dos partits significa que s'ha arribat al punt culminant de les converses (no n'hi va haver abans del primer debat d'investidura), i que ens acostem al moment del caixa o faixa. Vist des de fora, però, des d'una societat bàsicament pendent de la pandèmia i de com s'aprofitaran els fons europeus per reconstruir l'economia, el ritme de les negociacions és desesperadament lent. És com si la política tingués un temps diferent al de la resta del món, com si visquessin en universos paral·lels, sense tocar-se.
Aquesta és, per si mateixa, una mala notícia. Fins ara la música que sona és que arribaran a un acord perquè "no tenen cap més remei". Però la realitat és que fins ara no s'ha vist cap gest facilitador de l'acord, cap gest capaç de donar una empenta definitiva a la negociació. Tots dos es mantenen ferms en la seva posició, a l'espera que sigui l'altre el que cedeixi. Segurament tots dos consideren que tenen les millors cartes en aquesta partida de pòquer, i això és molt perillós, perquè pot acabar provocant un accident en forma de repetició electoral.
Avui queden exactament tres setmanes perquè es compleixi el límit legal abans de la convocatòria automàtica d'eleccions. Acostumats els últims anys a les negociacions agòniques, potser el més raonable és pensar que l'acord arribarà a última hora, in extremis, però arribarà. Però el que resulta lamentable és que s'intenti aprofitar la negociació no per obtenir el millor acord, sinó com a part d'una estratègia política per desgastar l'adversari, per preparar el terreny per a la pròxima disputa electoral, per repartir-se les àrees d'influència com qui es prepara per a una partida de Risk.
No és això. El país necessita un govern sòlid i amb lideratge (i aquest li correspon ara, per resultats electorals, a Pere Aragonès), que pugui afrontar els reptes polítics i econòmics sense haver d'estar mirant el soci de reüll. Aquest govern ha de pensar en gran, parlar de tu a tu amb el govern espanyol i amb les institucions europees. Ha de ser un govern, en definitiva, i no una olla de grills.
