Els últims resultats de les proves PISA, tan desastrosos per a Catalunya, segueixen pesant com una llosa en el sistema educatiu i en l'ànim dels professionals i les famílies. No sortim del bucle. Fa massa mesos que hi donem voltes sense que s'acabin de prendre mesures concretes, valentes i efectives, més enllà d'anàlisis genèriques, llistats de bones intencions i plans pilots. Instal·lats en l'anar fent, basculem entre el derrotisme i el relativisme. No és senzill, evidentment. Però és tan difícil? Com que les causes són complexes i multisectorials, a l'hora de trobar solucions no es vol assenyalar ni carregar el pes sobre ningú, no fos cas que es ferissin susceptibilitats. És una mica com el que passa amb l'avaluació dels nois i noies: alerta!, que si som molt durs encara es frustraran. El problema és que la sobreprotecció també acaba generant frustració, que en el cas de PISA es projecta sobre el conjunt de la comunitat educativa.
Els vaivens dels últims temps no han ajudat. L'anterior conseller d'Educació, Josep González-Cambray, va entrar com un cavall sicilià, sacsejant el tauler de joc. L'actual consellera, Anna Simó, ha fet marxa enrere en decisions clau com el calendari amb l'objectiu de pacificar les protestes dels docents. Però el més calent segueix a l'aigüera. Els mesos passen, un nou curs encara el seu final, els nois i noies creixen. I els resultats no milloren. En el millor dels casos, s'estanquen. El desconcert segueix. Ni s'han fet canvis estructurals o pedagògics ni tampoc s'han corregit les desigualtats que llasten el sistema, en especial la segregació. No hi ha prou valentia?
Sens dubte, tothom té una part de responsabilitat a l'hora de fer moure les coses: mestres, alumnes, pares i, per descomptat, responsables polítics, que són els que han d'agafar la batuta. Si ningú es mou, tot seguirà igual. En un entorn tan dinàmic, no actuar suposa anar enrere. Sense transformacions, sense canvis, sense iniciatives palpables, resultarà difícil superar els dèficits acumulats. Si es vol trobar un camí de sortida, no hi ha més remei que prendre decisions, encara que siguin incòmodes. Encara que hi hagi risc d'equivocar-se.
El fet que no s'hagin pogut aprovar uns pressupostos expansius que haurien comportat més recursos per al sistema sens dubte és un hàndicap. Igual com l'entrada en període electoral. Un factor i l'altre dificulten que es prenguin iniciatives sense por i que alhora s'hagin buscat consensos. El que de moment s'ha engegat –la concreció dels aprenentatges bàsics, la millora de les matemàtiques i la comprensió lectora– és correcte, però no ens traurà del forat. Més que res per la poca concreció en l'execució. Una execució que, d'altra banda, quedarà en mans del pròxim govern, que probablement optarà per tornar a començar. Aquest és un altre problema: la manca de continuïtat de les polítiques públiques en temes cabdals. I la crisi educativa n'és un. Tants governs, tantes lleis i tants plans nous. En aquest cas, aquesta és una queixa ben raonable dels docents. Tothom té raons, però uns i altres s'anul·len. I la conclusió és decebedora: seguim encallats amb el fracàs de PISA.
