La crisi climàtica no amenaça la vida a la Terra. Afecta la biodiversitat, i ho farà cada vegada més. Però la vida continuarà, algunes espècies desapareixeran, d'altres mutaran i la selecció natural afavorirà les que s’hi adaptin millor. L’escalfament global ens amenaça a nosaltres. Els Homo sapiens, que hem engegat aquest procés i ens hem acostumat a adaptar el món a nosaltres en lloc de fer-ho a l’inrevés, podem acabar entre les espècies més perjudicades. Algunes poblacions ja en noten les conseqüències. Per això l’esforç per mitigar l’emergència climàtica no s’hauria de mirar com una qüestió d’altruisme, sinó de pura supervivència col·lectiva. Hauria de ser un objectiu comú de tota l’espècie. I per això, també, la COP26 no havia de ser una cimera més.
Tot i la perspectiva de “fracàs colossal”, en paraules de Boris Johnson, s'ha arribat a un acord de mínims. El text s'ha mirat amb lupa i hi ha delegacions que han estat capaces de posar una coma en qüestió. Hi ha molts punts que ho feien difícil, però el debat de fons és el de sempre: l’econòmic. Els països que ens hem beneficiat durant més temps d’un desenvolupament basat en els combustibles fòssils no podem pretendre frenar, sense compensar-los, els territoris d’on precisament n’hem extret recursos. La desigualtat, l’espoli que ens ha permès arribar a la situació privilegiada en què vivim en algunes zones concretes del planeta, és darrere d'aquesta disputa.
També estan en joc altres qüestions clau, per exemple, com s'ha de fer la transició de països com l’Índia i la Xina. Perquè encara hi ha països que depenen econòmicament de combustibles altament contaminants com el carbó, el petroli i el gas. I no es tracta només de països emergents. Aquest és el cas, per exemple, d’Austràlia i l’Aràbia Saudita, que han posat traves per aconseguir un text més atrevit a l’hora de marcar el camí per deixar d’utilitzar els combustibles fòssils.
Sigui com sigui, la COP26 ha posat en evidència les seves pròpies limitacions. Els experts s’encarregaran de fer notar que el text ha quedat curt, que difícilment servirà per evitar un escalfament de més d'1,5 graus al final d'aquest segle. Haurà estat l’acord possible, que és millor que cap –i, per tant, és valuós–, però no n’hi ha prou: és un punt de partida. Tenim un problema global i amb la Conferència de les Nacions Unides no el solucionarem ni, tot apunta, el podrem mitigar de manera prou significativa. Caldrà més acció i la primera responsabilitat recaurà en els països que hem contribuït durant més anys a aquesta crisi, amb les emissions que hem generat al nostre propi territori i les que hem conduït a generar a través de la globalització. Amb pactes no n’hi haurà prou, també caldrà valentia unilateral i capacitat d’inventiva.
