En qualsevol entorn professional l'autoexigència –l'autoavaluació– és la millor garantia de la feina ben feta i és cosina germana de la motivació. L'avaluació més rigorosa és la que neix de l'afany de millora personal, de les ganes de progressar, sigui per interès propi o per vocació de servei; sovint per una combinació de les dues. Això és així en totes les feines i en tots els àmbits de la vida. Cadascú ho fa a la seva manera, en un grau major o menor.
Però al costat de la confiança en la iniciativa personal, a les feines s'estableixen mètodes d'avaluació qualitatius i quantitatius, interns o externs, i amb periodicitats diverses. En els negocis particulars petits costa més trobar el punt d'objectivitat, mentre que en les grans organitzacions el problema és anar més enllà dels processos estandarditzats per atendre la particularitat de cada lloc de treball i cada empleat. Els processos també són diferents en una institució pública que en una empresa privada. Arreu, però, hi ha mètodes per retre comptes. És a dir, per garantir el bon funcionament de les organitzacions i assegurar-ne el servei, la producció, la viabilitat, el funcionament i el futur. Quan no hi ha algun tipus de rendiment de comptes, el risc de degradació, descoordinació, declivi, malbaratament de recursos (clau en el cas públic) i disfuncions es fa evident.
El món educatiu no pot ser una excepció. Avaluar la feina dels docents i el funcionament de les institucions educatives no pot ser caricaturitzat com una pressió resultadista. No és, o no hauria de ser, això. Té a veure amb la responsabilitat d'aspirar a la màxima qualitat, a la feina ben feta. A Europa hi ha només set estats que no avaluen regularment els docents de primària i secundària en l'exercici de la professió. Espanya n'és un. No vol dir que no es faci res, però ni és obligatori ni és sistemàtic. Catalunya està en la mateixa situació.
Si no es fa cap mena de seguiment amb constància, és fàcil que no es detectin ni els professionals amb problemes ni els que tenen molt de talent. Els uns i els altres queden desatesos: els primers reben poques oportunitats de millora, dels segons el grup o la institució no en treu prou profit ni exemple. El resultat és que les situacions s'enquisten i es frustren vocacions, tant per baix com per dalt. I, per descomptat, els alumnes, i les institucions en conjunt, en surten perjudicats. L'avaluació entre professionals (aprenentatge conjunt) i l'externa (a través de professionals especialitzats i autoritzats) són dos mètodes vàlids i combinables. Segons dades de l'OCDE, el 67% dels professors diuen que l'avaluació els serveix per millorar. És normal que en determinats casos es generi inquietud, però si es fa bé, el guany individual i col·lectiu està comprovat. Les tradicions avaluadores docents varien molt per països. El que és important és que Catalunya trobi el seu model per ajudar mestres i professors, escoles i instituts, a guanyar confiança i a millorar. Ho necessitem.
