Educació: no progressem adequadament

Les proves de competències bàsiques de sisè de primària, i sobretot les de quart d'ESO, han tornat a donar uns resultats clarament millorables. En el sistema educatiu, no progressem adequadament. I ja no s'hi val atribuir-ho tot a la pandèmia. Quedar-se en aquesta explicació és massa simple, massa fàcil: és fugir d'estudi. Hi ha alguna cosa més general, més fonda i estructural. El problema és transversal, social. L'escola és el reflex d'una societat que, més enllà dels discursos retòrics, no acaba de saber com donar a l'educació dels seus infants la prioritat i centralitat necessàries, que hiperprotegeix els fills alhora que els crea grans expectatives d'èxit banal. Els posa davant el mirall d'una autorealització hedonista, però no els dona la capacitat d'esforç i sacrifici. Aprendre no sempre pot ser divertit. Els esportistes d'elit, tan admirats, ho saben.

Per què no aspirem també a tenir molts i bons estudiants? A fer que cadascú doni el millor de si mateix? Estudiar demana concentració, temps, resiliència i passió. I l'hàbit s'ha d'agafar des de petits. No és tant un problema de mètodes com de voluntat: voluntat dels nois i noies, i dels pares per fer-los costat i exigir-los, i dels mestres per motivar-los i acompanyar-los. Voluntat política per posar els mitjans i confiar en els professionals, per no governar l'educació a cop de decret i de mesures efectistes. Aquests dies hi ha hagut protestes per la manca de vetlladores (la majoria són dones) per fer viable l'escola inclusiva. També per la manca de remuneració dels coordinadors antibullying. Les disfuncions psicològiques entre els adolescents (angoixes, depressions, anorèxies, tendències suïcides...) no paren de créixer davant la impotència dels docents per atendre'ls.

Tot això també influeix en el nivell final. D'acord. Però és que els resultats mediocres venen de lluny i no aconseguim deixar-los enrere. Aquest any els nois i noies han empitjorat en les matèries de català i castellà (de català encara més pel baix nivell en la prova oral, que s'ha fet per primer cop i que, com era previsible, fa evident el problema del baix ús social de l'idioma històric del país, que està en clara recessió al carrer), i han millorat en anglès i matemàtiques, matèries en les quals, tanmateix, es partia de molt avall. Són dades un cop més decebedores. Caldria analitzar-les més en detall per veure si, més enllà de la mitjana, hi ha encara, com és probable, una divisió per barris: amb escoles d'entorns benestants o de classe mitjana amb notes acceptables i, en canvi, centres en àrees vulnerables on el problema sigui molt més greu. També caldria veure si hi ha un biaix de gènere. Les dades s'han d'estudiar –de nou el verb estudiar, sí– si realment volem revertir-les. Perquè, ho repetim: al darrere d'aquests resultats hi ha realitats socials complexes que cal abordar. I hi ha, també, la necessitat global de deixar de banda un cert paternalisme autoexculpatiu i d'abordar l'educació com ho fem amb altres aspectes de la vida –per exemple, amb la salut física–: amb ambició, amb moltes ganes, amb exigència i responsabilitat compartida.