El català mereix una nova oportunitat

BarcelonaEl català és patrimoni de tots: és una riquesa cultural i comunicativa. Tota llengua és un tresor i expressa un univers plural. Perdre una llengua és empetitir la humanitat, igual com perdre una espècie animal o natural és empobrir el planeta. El valor de les llengües no depèn del nombre de parlants. Per als que la parlen, la seva és la que els conforma, la que els lliga amb els orígens, la que els dona confort. Els idiomes acostumen a tenir un territori de referència. Als territoris de parla catalana, després d’uns anys de recuperació amb l’adveniment de la democràcia, el català ha tornat a retrocedir, en especial en els últims 20 anys. En concret, el 2018 només un 36,1% dels catalans deien que tenien el català com a llengua habitual, mentre que el 2003 ho deien un 46,0% dels ciutadans.

Aquest retrocés és especialment acusat entre els joves, sobretot, per exemple, els de la capital. A Barcelona només un 19,6% dels que tenen entre 15 i 29 anys tenen el català com llengua habitual. Segons la sociolingüística, una llengua corre perill quan en una comunitat la utilitza menys del 30% dels seus membres. Per tant, sí, hi ha motius de preocupació. Hi ha raons per posar fil a l’agulla, sense alarmismes innecessaris i sense caure en la trampa de la guerra de llengües que han promogut incansablement els qui han volgut problematitzar el català i victimitzar el castellà.

En un món globalitzat i en una societat oberta com la catalana, la riquesa i pluralitat de llengües no ha sigut ni és un problema. Al contrari. Ajudar a recuperar el seu lloc a la llengua minoritzada, històricament perseguida, és una causa noble i justa. Així es va entendre durant la Transició. Avui, amb noves bases, cal tornar a crear un gran consens que acabi amb l’absurd i artificial relat de la confrontació. Malgrat els enverinaments mediàtics persistents, la convivència lingüística és bona. El castellà no està ni perseguit ni en perill. L’evidència del carrer diu que l’idioma que cal ajudar és el català, que pateix els efectes d’un bilingüisme diglòssic, amb la consegüent disminució de parlants, i d’una legislació estatal que el relega.

Es tracta, doncs, que recuperi un espai de confort i que sigui vist i valorat com el que és: una riquesa a compartir. Es tracta de despolititzar la llengua, de fer-la útil i present en tots els camps: laboral, judicial, mediàtic, cultural, educatiu. Al capdavall, si els joves no l’adopten és perquè els adults tampoc la fan seva. Són vasos comunicants. Hi ha, sens dubte, dèficits evidents en l’audiovisual i la cultura juvenil, a les xarxes, la música, el còmic... I també cal repensar el català a l’escola. Cal, en definitiva, tornar a posar la realitat del català sobre la taula, sense prejudicis ni tabús, però també sense por.