Droga al Raval a la vista dels nens

Que hi hagi toxicòmans punxant-se al carrer a plena llum del dia no és cap novetat en certs barris de Barcelona, i en especial al Raval, però el cas del carrer Agustí Duran i Sanpere, entre el carrer del Carme i Peu de la Creu, és especialment greu perquè és a tocar d'una escola, la Milà i Fontanals, i s'ha convertit en un malson per als veïns, que han de conviure cada dia amb el perill que suposen les xeringues a terra. L'ARA n'ha fet un seguiment durant tres mesos amb càmeres 24 hores (el carrer es troba al costat de la seu del diari) i ha parlat amb tots els afectats per la situació, començant pels mateixos drogoaddictes, però també amb veïns, personal de les brigades de neteja o agents de Salut de l'Ajuntament. La conclusió és que la situació que s'està vivint en aquest punt del Raval és inadmissible i suposa tant un risc per a la salut dels veïns com un perill per a nens de curta edat que han de passar cada dia per davant d'aquests campaments de la droga o que fins i tot poden veure des del pati com els toxicòmans s'injecten i deixen rastres de sang pertot.

Evidentment, la solució no pot ser només foragitar els toxicòmans a una altra banda, ja que és molt difícil trobar un lloc al Raval on no hi hagi nens a prop, sinó posar en marxa un pla integral que acabi amb aquests focus de drogaddicció a l'aire lliure, com ara la plaça de la Gardunya o els voltants de la narcosala de Drassanes. Però almenys sí que s'hauria de fer tot el possible per evitar que aquests fets es produeixin al costat d'una escola. Les històries recollides per l'ARA mostren que les persones enganxades necessiten un itinerari mèdic i social, i que no se les pot deixar abandonades perquè el seu final està escrit: la dependència les porta a consumir cada cop més droga de pitjor qualitat. És un pou del qual no es pot sortir sense ajuda. I, al capdavall, un problema de salut individual acaba derivant en un problema social, de civisme i de seguretat.

Tampoc és de rebut que la canalla creixi amb la imatge diària d'unes persones condemnades en vida i a les quals ningú ajuda ni ofereix una alternativa. De què serveix transmetre els valors de la solidaritat a l'escola si després el carrer és la llei de la selva on hi ha persones abandonades a la seva dissort? Ciutat Vella no ha sigut mai un districte fàcil, però no per això s'ha de tirar la tovallola o fiar-ho tot a la presència policial. L'Ajuntament hauria de prendre nota d'aquest reportatge i posar-se mans a la feina per oferir una solució als afectats, a l'escola i als veïns. No podem normalitzar que proliferin aquests espais de degradació i de desgràcia humana davant dels nostres ulls sense fer-hi res. En el nostre cas, com a periodistes, hem cregut que era la nostra obligació relatar i documentar aquestes realitats incòmodes perquè arribin als despatxos on es poden prendre decisions.