BarcelonaEl nombre de dones que viuen al carrer és significativament inferior al dels homes, i això fa que sovint el seu drama passi desapercebut, que la seva pobresa estigui invisibilitzada. Es calcula que del miler de persones que dormen al carrer cada dia a Barcelona, unes 80 són dones. El motiu, segons els investigadors, és que el carrer és sempre l'últim recurs per a les dones perquè saben que els és un espai especialment hostil i difícil. És habitual, per exemple, que hagin de fer front a casos de violència o abús sexual. La vida al carrer no és fàcil per a ningú, però encara menys per a les dones. Per això abans d'arribar-hi prefereixen altres maneres de viure que poden ser igual o més dures, com ara compartir infrahabitatges amb molta més gent o viure directament en assentaments barraquistes. Algunes d'aquestes dones, a més, tenen fills a càrrec que pateixen l'estigma del sensellarisme. ¿Algú pot imaginar el que passa pel cap d'una dona que no pot oferir una llar al seu propi fill?
Tot i això, en aquestes condicions tan extremes i adverses, moltes dones aconsegueixen sortir-se'n i les seves històries resulten inspiradores. Aquest diumenge publiquem un dossier especial sobre sensellarisme femení realitzat per la periodista Claudia Frontino i que ha estat guardonat amb el premi d'investigació periodística Montserrat Roig de l'Ajuntament de Barcelona. A més d'explicar el marc general d'aquest tipus de pobresa invisibilitzada, hi expliquem les històries de vuit dones que han viscut l'infern d'haver de buscar cada nit un lloc a recer per dormir. Són la Carmen, la Jimena, la Nora, l'Anna Maria, la Beatriz, la Daybelin, la Julia i la Juana. Cada una ha passat una experiència diferent, però a totes les uneix el fil de la resiliència, de les ganes de sortir del pou per no haver-hi de caure mai més. Gràcies a totes elles coneixem el drama de les dones que treballen com a internes i que no tenen enlloc on anar el dia o els dies que tenen lliures. Per a aquestes dones feina i sostre van de bracet, i la por a perdre el lloc de treball les acompanya sempre. També per a les dones amb fills que viuen als assentaments o en naus abandonades i que saben que els seus fills no diuen mai als seus companys on viuen per no passar vergonya.
És evident que hi ha entitats com la Fundació Arrels o els serveis socials que intenten fer de xarxa, però no arriben a tot arreu. Moltes d'aquestes dones es troben en situacions molt precàries, i exposades a ser enganyades, estafades o a patir abusos. Cal una feina molt més proactiva d'anar-les a buscar per oferir-los una solució adequada al seu cas. Dins del conjunt del sensellarisme, les dones i els seus fills són la baula més feble, els que estan més exposats. Per sort, cada vegada hi ha més recursos per estudiar aquests fenòmens, i també investigadors com Albert Sales, expert en exclusió residencial de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. La conclusió, però, sempre és la mateixa: no hi pot haver una vida digna sense una llar digna.
