El drama del Mediterrani també té rostre de nena

BarcelonaQuan l'11 de juliol es va descobrir el cadàver d'un nadó de vuit mesos a la platja de Roda de Berà, una de les hipòtesis que es van posar damunt la taula és que fos una víctima d'un dels múltiples naufragis de pasteres que es produeixen al Mediterrani. Una setmana més tard la hipòtesi s'ha confirmat i fins i tot coneixem tots els detalls de la desgràcia. La nena i els seus pares van sortir des de Cherchell, a Algèria, el 21 de març i van naufragar dues setmanes després, el 6 d'abril, entre Dénia i les illes Balears, el punt on tenien previst arribar. A l'embarcació hi viatjaven 15 persones, entre les quals els pares de la criatura. Cap va sobreviure. Amb la identificació de la menor ja són vuit els cossos recuperats d'aquell naufragi. El cadàver de la mare es va recuperar el mateix dia del naufragi a la costa balear. El del pare encara no s'ha trobat.

Ara podem imaginar el viatge d'aquest petit cos durant tres mesos, arrossegat pels corrents marines, fins a arribar a la platja de Roda de Berà, on es va estar tot un dia sense que ningú hi parés esment, ja que era tan petit que els banyistes es van pensar que era un ninot. La tragèdia remet inevitablement a una imatge que es va fer viral en el seu moment, la del petit Alan Kurdi, el nen sirià que va ser trobat ofegat en una platja turca el setembre del 2015. Aquella imatge va sacsejar les consciències d'Occident, però avui podem dir que no va servir de res. Les coses estan, si fa no fa, com en aquell moment, i només canvien quines són les rutes més utilitzades per arribar a Europa.

La ruta entre Algèria i les Balears, una de les quatre que uneixen l'Àfrica i les costes espanyoles, ha guanyat pes en l'últim any perquè així s'evita Líbia, sumida en el caos i la violència, i perquè no hi ha tant de control de guardacostes. Així i tot, com totes les del Mediterrani, és una ruta perillosa. En canvi, ha baixat el flux de la ruta de les Canàries. Es calcula que cada dia moren de mitjana cinc persones intentant arribar a les costes espanyoles. Això és el que provoca les imatges que són molt definitòries del món en què vivim: banyistes al costat de cadàvers d'immigrants ofegats. El mateix mar que serveix de reclam vacacional per a milions de persones de tot el món és alhora una trampa mortal que s'empassa cada any milers de vides.

Òbviament, aquest és un tema molt complex i que no té una solució fàcil. Però davant la temptació xenòfoba i les conductes racistes que cada vegada sovintegen més en la nostra societat, convindria reflexionar sobre el que porta una família amb un nadó a pujar de matinada en una embarcació molt fràgil, al costat d'altres persones que comparteixen el somni d'arribar a Europa, i a arriscar-se a una mort a alta mar. Pensar en termes d'invasió, com fa l'extrema dreta, és deshumanitzar unes persones que si rasquem una mica potser tampoc són tan diferents de nosaltres. El drama del Mediterrani no són només xifres sense nom, sinó també el rostre d'una nena que no va arribar a complir un any i que va aparèixer un dia a les nostres platges.