La celebració demà del 8 de març arriba marcada per una pandèmia que ha demostrat que, en situacions de crisi com la que hem viscut, les dones són les que més les pateixen en primera línia. Això no és cap novetat històrica, perquè ja s'ha vist a bastament per exemple en casos de guerra, però sí que ha permès demostrar que fins i tot en països com el nostre, on teníem la sensació que s'havia avançat molt en temes d'igualtat, quan van mal dades el pes principal recau, com sempre, en el gènere femení. Les dades en aquest sentit són aclaparadores: en set de les nou professions que han estat en primera línia de combat contra el virus, les dones són majoria. Només cal pensar-hi una mica: la infermera que cuida el malalt, la netejadora que assegura que els quiròfans estaran nets, la cuidadora del nostre avi, la mestra dels nostres fills... Les dones han emmalaltit més de covid i han perdut més la feina de mitjana, però al mateix temps resulta que tres quartes parts de les veus que apareixen als mitjans per parlar de la pandèmia són homes. És un desequilibri massa gran.
En un context de confinament i crisi sanitària, les cures s'han posat al centre i de sobte ens hem adonat que hi ha professions tan feminitzades que sembla que responguin a un rol clàssic de divisió de gènere. I no, les cures no tenen per què ser només responsabilitat de les dones, igual que les tasques domèstiques. Però l'efecte de la pandèmia ha estat fer passos enrere en aquest i altres àmbits. Per això aquest 8 de març ha de servir per visibilitzar l'impacte que ha tingut la pandèmia sobre la igualtat de gènere i obrir un debat seriós sobre quines mesures es poden prendre per no retrocedir. Les ajudes a la conciliació, la reforma horària i i la incorporació del punt de vista de gènere a les polítiques socials i econòmiques apareixen com a mesures absolutament necessàries. En aquest sentit, en el pròxim Govern l'enfocament de gènere ha de ser transversal a totes les conselleries i no una cosa d'un departament concret.
El dossier de l'ARA d'avui també vol homenatjar les dones que han estat en primera línia contra la pandèmia, i fer-ho a través dels seus testimonis. En una jornada en què les restriccions sanitàries impediran que hi hagi les mobilitzacions massives que s'han vist els últims anys, és important fer aquest exercici d'escoltar les veus d'aquestes "dones invisibles". És especialment colpidor el testimoni de Victoria Medina, treballadora de la neteja de l'Hospital de Sant Pau, que va passar de netejar les sales de les UCI a estar ingressada ella mateixa, sedada i intubada. Un any després encara no s'ha recuperat del tot.
Les dones que estan en primera línia no volen ser heroïnes, només que es reconegui i es valori la seva feina ara que s'ha vist que eren tasques "essencials", sense les quals no es podia mantenir l'economia i tot el sistema de benestar social en funcionament. Tant de bo aquesta experiència tan nefasta de la pandèmia serveixi per posar les coses al seu lloc d'una vegada.
