Barcelona i Catalunya tornen a creure's la seva capacitat organitzativa en el terreny dels grans esdeveniments esportius. L'esport mou moltes voluntats. Per a milions de persones d'arreu del món és un leitmotiv vital, com a amateurs o com a professionals. L'esport fa salut, fa ciutadania, és formatiu. Com qualsevol activitat de masses, també és un factor de dinamisme econòmic. Amb els Jocs Olímpics del 1992, Barcelona es va guanyar un merescut prestigi mundial i va estendre la pràctica esportiva entre la gent del país. L'esdeveniment va marcar el futur urbanístic i turístic de la ciutat, per bé i per mal. L'efecte va ser tan fort que amb els anys va donar peu a un reflux autocrític, a una mena de rebuig als grans esdeveniments. Hi van contribuir operacions mal plantejades i mal executades com el Fòrum de les Cultures del 2004.
Trenta anys després, amb perspectiva històrica, i païts els èxits i els fracassos, està bé reprendre el fil i fer-ho amb la participació tant de la societat civil com de les institucions públiques. Aquest és el model que ha fet possible aconseguir la Copa Amèrica, que es farà en aigües catalanes el 2024 gràcies a un acord amb Team New Zealand impulsat per l'associació Barcelona Global, integrada per més de 200 empreses, a més de centres de recerca, universitats i institucions culturals. La candidatura s'ha imposat a ciutats com Màlaga i Cork. Barcelona fa anys que va recuperar la seva vocació marítima: les platges són el seu gran parc urbà i, en termes mercantils, el Port té un paper cada cop més rellevant. De fet, la seva implicació ha resultat decisiva en aquesta candidatura, a la qual també s'hi han apuntat Generalitat, Ajuntament i Diputació. És un bon símptoma que les institucions tornin a sumar esforços entre elles i amb el sector privat per fer avançar el país projecte a projecte, pas a pas.
L'altre projecte esportiu que a poc a poc es va encarrilant, buscant l'acord de l'Aragó i del Comitè Olímpic Espanyol (COE), és la candidatura per als Jocs Olímpics d'Hivern del 2030. També aquí, esclar, el record de Barcelona 92 hi ajuda: ja llavors els Jocs van ser viscuts i van beneficiar el conjunt de Catalunya. En aquest cas, l'aspiració territorial és semblant, enfocada a les comarques pirinenques, que compartirien protagonisme amb Barcelona, on es farien els esports de gel. Perquè la cita tiri endavant caldrà treballar a fons la seva viabilitat climàtica, una exigència no només de la població catalana sinó també del mateix Comitè Olímpic Internacional (COI). Només treballant bé aquest escull, i garantint inversions territorials amb sentit més enllà de l'esdeveniment, el govern de la Generalitat obtindrà el desitjat aval popular amb la prevista consulta ciutadana circumscrita a les comarques més afectades.
Sense eufòries innecessàries, dimensionant bé les cites i tocant de peus a terra, aquesta doble aposta d'esdeveniments esportius suposa un bon senyal: Barcelona i Catalunya mantenen la seva ambició global, en aquest cas en el terreny esportiu. El mateix s'ha de poder dir en els camps científic, educatiu, cultural, tecnològic...
