La divisió al Govern sobre la defensa de l'escola: un pèssim senyal

Fa anys que des del món de l’educació s’exigeix, gairebé se suplica, que es deixi de polititzar la llengua a l’escola, es permeti treballar als mestres i es confiï en la seva professionalitat. Malgrat la persistent i tossuda propaganda malèvola de l’espanyolisme rampant, i malgrat la distorsió d’una justícia cada cop més aliena a la realitat catalana, el món escolar ha sabut preservar la convivència, és a dir, ha maldat per protegir els nois i noies de la brega partidista i per fer que, al marge del soroll mediàtic, adquirissin les habilitats mínimes en català i castellà en el marc del sistema d’immersió. La guerra de llengües que alguns tant s’han esforçat i s’esforcen per fer esclatar, per sort pràcticament no ha penetrat en els centres educatius, on la immersió s’ha mantingut formalment, tot i que en la pràctica, a remolc del que passa a la societat, s’ha aplicat amb evident flexibilitat, de manera que l’ús del català no ha retrocedit només als patis sinó també a les aules. En part –només en part–, l’escola ha deixat de ser un reducte idiomàticament compensador, un paper que havia exercit als anys 80 i 90 amb l’objectiu de donar oportunitats als castellanoparlants d’esdevenir, si volien, ciutadans plenament bilingües.

Aquest procés, no gens fàcil, l’han dut amb mà esquerra els docents i les famílies, en el marc de reformes educatives contínues i d’estretors econòmiques, i enmig de l’ofensiva d’una dreta nacionalista espanyola que té el suport dels tribunals. És en aquest context que cal llegir el nou episodi de Canet. Un cop més, s’intenta enverinar la convivència lingüística a partir de fets anecdòtics que ni de bon tros representen la realitat del país ni del món escolar. La legítima defensa del català com a llengua vehicular i del sistema d’immersió –sempre garantint l’aprenentatge del castellà– hauria de seguir sent, per més que ara ho qüestioni la justícia, un pilar socialment cohesionador, que aplegui tots els que, vinguin d’on vinguin i pensin el que pensin, se senten part d’aquesta societat plural i, amb generositat i honestedat, reconeixen que el català està en situació d’inferioritat i, per tant, es mereix una protecció especial. És d’esperar que aquesta continuï sent també la posició del PSC. I també és d’esperar que el catalanisme, que sempre s’ha caracteritzat per la voluntat d’incorporar totes les sensibilitats i tots els bagatges culturals, actuï unit, amb fermesa però amb la seducció com a bandera, defugint sempre la confrontació de llengües. Per això resulta tan estrany que, en moments convulsos com aquests, quan els partidaris de tensar la convivència busquen la màxima provocació, la resposta d’una part de l’independentisme sigui assenyalar culpables a casa. ¿Es mereixen aquesta nova divisió, l’escola i la llengua? A la persecució constant des de l’espanyolisme ja hi estem acostumats. Costa entendre, en canvi, que la immersió també sigui objecte de batalla partidista entre els socis d’un Govern que té en la defensa de l’escola un dels seus pilars. És un pèssim senyal.