El juny de l’any passat va entrar en vigor la llei estatal de l’habitatge. Nou mesos després, la setmana passada, ho va fer l’índex de control del preu dels lloguers. Una norma i un índex que han provocat una baralla competencial entre la Generalitat i l'Estat (encara es manté pel que fa a l’índex) però que, en realitat, coixegen en el sentit més profund del seu objectiu. Els experts del sector ja van avisar que ni la llei ni l’índex podrien regular del tot l’oferta de lloguer, i que el mercat tenia espais per defugir el control dels preus, amb la figura del lloguer de temporada al capdavant. Les primeres dades oficials disponibles, que analitzem al diari, apunten aquesta tendència.
Les ha facilitat l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, i mostren la comparació entre els segons trimestres del 2022 i del 2023. És a dir, just abans de l’aprovació de la llei estatal d’habitatge. Ras i curt: l’oferta de lloguers de temporada a Barcelona va créixer durant aquell període un 17,6%, mentre que l’oferta de lloguer residencial ho va fer només en un 0,5%. Trenta-cinc vegades més. El juny de l’any passat el barri de la Barceloneta era el que concentrava més oferta de lloguer de temporada en termes relatius (un 40,5%), la Dreta de l’Eixample ho feia en termes absoluts (475) i la Sagrada Família era on més havia crescut (50%).
És a dir, abans de la nova llei (i molt abans de l’índex) s’estava produint un traspàs de l’oferta residencial a la de temporada. És una figura que està en una mena de buit legal en el qual no es veu afectada per l’índex. Simplement cal que el contracte superi els 31 dies (per esquivar ser considerat lloguer turístic), però no hi ha un màxim de temps fixat. Un destí lògic per als propietaris que se senten collats per l’índex de control de preus, i un moviment que neutralitza en gran part l’efecte buscat.
A l’espera que noves dades oficials ho confirmin, es pot suposar que des que la llei és vigent, i també ara que s’ha aprovat l’índex, aquesta tendència es deu haver mantingut a l’alça.
La crisi de l’habitatge és una realitat innegable des de fa uns anys que el mercat, per ell mateix, no pot solucionar. S’ha demostrat. Cal una regulació pública per garantir un dret bàsic sobre el qual s’edifiquen bona part de la resta de drets, necessitats i aspiracions de la persona i la societat: és el primer graó de la dignitat. Però aquesta crisi té moltes cares i arestes, molts actors i afectats, com exemplifica també el reportatge sobre l’assentament de gitanos romanesos a Vallcarca, que fa molts anys que està establert i al qual no es troba solució. No hi ha, doncs, una sola solució miraculosa. Lloguer, compra, habitatge social, habitatge d’emergència o provisional, grans tenidors, fons d’inversió, petits tenidors... Les solucions també han de tenir en compte el funcionament del mercat de l’habitatge, que com tots els mercats i àmbits de negoci busca sempre l’escletxa per on esquivar la regulació.
El que no té sentit és afrontar un problema com el del lloguer i quedar-se a mitges. Tots els experts havien alertat de la figura del lloguer de temporada com a vàlvula d’escapament. I la nova llei estatal de l’habitatge l’única referència que hi fa és la futura constitució d’un grup de treball per analitzar la qüestió.
