Canet i la impune construcció del discurs de l'odi

Construir un discurs de l'odi hauria de ser delicte d'odi. Fa dies que estem assistint a una campanya perfectament orquestrada des dels despatxos de la ultradreta política i mediàtica per convertir dos tuits aïllats contra la família de Canet que va demanar l'escolarització del seu fill de 5 anys amb un 50% de castellà (i que, de moment, ha obtingut judicialment el 25% del TSJC amb l'aval del Suprem) en una persecució implacable que s'ha arribat a comparar amb la que van patir els jueus a l'Alemanya nazi o amb l'apartheid sud-africà. Són segurament els dos tuits més rendibles, en termes de manipulació discursiva, de la història de l'ultranacionalisme espanyol. La impunitat amb què s'ha construït aquesta ficció de victimització d'un infant i una família no té precedents. Tant se val que no aguanti el més mínim contrast amb els fets: a part d'aplicar amb celeritat la disposició judicial, l'escola de Canet ha estat molt curosa a l'hora d'aïllar els nois i noies de la polèmica. A més, fa uns anys que a Catalunya hi ha un degoteig de casos semblants que s'han anat incorporant a diferents centres sense que es produís cap mena de soroll, tot i el qüestionament que suposen del sistema d'immersió lingüística, fruit d'un ampli consens social i polític, i aplicat amb evident flexibilitat, per no dir laxitud.

Però per a la triple dreta la realitat no té importància. L'important és, a partir d'un fet puntual ínfim, crear un escàndol majúscul que permeti projectar una gran ombra de culpabilitat i, per què no, de totalitarisme, sobre tot el sistema educatiu català, i, de passada, acusar el govern espanyol de passivitat i connivència amb l'independentisme. Se n'estan sortint. No tenen aturador: la mateixa Fiscalia que ha obert expedient per investigar el cas dels tuits si volgués podria omplir una carpeta sencera amb l'allau d'afirmacions demencials que s'han fet aquests dies, una espiral tergiversadora que, aquesta sí, adoba el terreny de l'odi. Una vegada més veiem com a l'Estat, quan es tracta de les minories nacionals, hi ha barra lliure, en els últims temps amb especial ràbia contra el català: és com si l'independentisme hagués alliberat uns fantasmes interiors sempre latents. La intolerància atàvica contra la pluralitat nacional ha sortit de nou sense cap mena de fre mental. Ni tampoc legal.

L'auge i eclosió de Ciutadans ja es va basar en un explícit combat contra el català a l'escola, a la televisió, on fos. Un cop caigut el partit de Rivera, Vox li ha donat una generosa i hiperbòlica continuïtat i ha arrossegat el PP. De manera que Pablo Casado ha arribat ara a equiparar catalanisme amb racisme fent referència explícita a l'apartheid; un diputat de Vox ha afirmat al Congrés que "l'esquerra radical catalana es delecta amb la cacera humana d'un nen de 5 anys", i el líder de Cs a Catalunya, Carlos Carrizosa, ha traçat una semblança entre Canet i Ermua, el poble d'Euskadi on ETA va assassinar el 1997 el regidor del PP Miguel Ángel Blanco. Això només per fer referència a veus polítiques. La llista mediàtica seria inacabable. Què més hem de sentir? Ningú no s'avergonyeix? S'està covant l'ou de la serp.