La dimissió de Lluís Pasqual deixa un horitzó incert al Teatre Lliure
BarcelonaLluís Pasqual ha dimitit com a director del Teatre Lliure perquè considera que ja no té el suport de l’equip d'aquesta institució per seguir exercint el càrrec. Les acusacions de despotisme que es van llançar contra ell al juliol, i que ell qualifica de “calúmnies”, han afectat l’ambient intern del teatre i, segons Pasqual ha assegurat en una carta dirigida al patronat, li impedeixen continuar amb el projecte, tant a nivell de gestió com artístic. Les acusacions les va llançar inicialment una actriu, Andrea Ros, que en un post a Facebook va protestar pel fet que s’hagués renovat el contracte de Pasqual al capdavant del Lliure i l’acusava d’haver-la maltractat psicològicament als assajos quan era membre de la companyia de joves actors del teatre.
En un context animat per les denúncies públiques del #MeToo –tot i que en cap moment hi hagut cap acusació d’abusos sexuals–, es va publicar un manifest anònim d’una associació que s'anomena Dones i Cultura i que suposadament està integrada per 800 professionals. El manifest reclamava el cessament de Pasqual i ampliava les acusacions afirmant que hi havia altres casos, anònims, que demostraven un tractament despòtic per part del director. Tot i que poc després hi va haver un altre manifest en què, amb nom i cognom, persones reconegudes del món del teatre donaven suport a Pasqual, la polèmica ja s'havia estès. El comitè d’empresa del teatre va mostrar el seu malestar i es va sumar a les protestes. I el patronat, que a finals de juny ja havia decidit reduir a dos anys la renovació del contracte, va anunciar que investigaria les acusacions per garantir el bon ambient laboral al teatre.
En el rerefons de la polèmica –filies i fòbies subjectives a part– hi ha l’etern debat sobre el control de les institucions públiques. Des de quina ha de ser la manera d’elegir els seus gestors fins a l'exigència de més presència femenina a les programacions o la demanda dels més joves que hi hagi un relleu generacional i els menors de 50 anys agafin el poder.
Tots són temes interessants de debat que plantegen qüestions que val la pena analitzar, però aquest estiu totes aquestes demandes s’han focalitzat en una persona, Lluís Pasqual, que ha passat a ser l’epicentre d’una polèmica que l’ha acabat superant. És molt trist, i ens hauria de fer reflexionar que aquest sigui el final de la relació entre Lluís Pasqual, un dels millor directors que hem tingut mai, i el Lliure, el teatre que va cofundar i convertir en un dels grans referents culturals del país. Si el Lliure és un gran teatre és perquè ha valorat la creativitat, l'excel·lència i la llibertat creativa. Sense eslògans fàcils, sense quotes i amb la màxima exigència. Confiem que el concurs per trobar un nou director que ara es posa en marxa mantindrà aquests valors i, sobretot, evitarà el perill que el Lliure caigui en una mediocritat benpensant que afortunadament fins ara havia esquivat.
