No està clar quin és l’objectiu de les últimes maniobres del president rus, Vladímir Putin, que fa veure que retira tropes de la frontera amb Ucraïna en el que sembla un nou estratagema per enganyar Occident. L’OTAN, de fet, no dona cap credibilitat a les informacions del Kremlin i considera que Rússia continua acumulant forces a la frontera, un moviment que recorda inevitablement els inicis de les dues guerres mundials que van assolar el continent europeu durant el segle XX. No està clar si Putin va de catxa i en realitat no té intenció d’envair Ucraïna o si, al contrari, està disposat a iniciar una operació militar de gran escala amb l’excusa de l’autodefensa, encara que sigui al preu de fer volar pels aires les seves relacions amb Occident.
En general, a Europa tant París com Berlín no s’acaben de creure l’amenaça de Putin perquè consideren que hi té molt a perdre econòmicament, però tant Washington com Londres veuen la invasió com un escenari factible. L’únic que està clar és que Putin i el seu ministre d’Exteriors, Serguei Lavrov, són uns mestres en l’art de l’engany i especialistes en gestionar la divisió europea al voltant de com cal relacionar-se amb Rússia.
En aquest sentit, cal felicitar-se pel fet que la Unió Europea està mantenint una postura unitària en aquesta crisi i apostant decididament per una solució diplomàtica de manera coordinada amb els Estats Units. Però no podem ser ingenus. Putin difícilment acceptarà tornar al punt d’inici de la crisi sense cap contrapartida, i el que bàsicament reclama és que Ucraïna no formi part de l’OTAN per tenir així un coixí de seguretat respecte a l’Aliança Atlàntica.
El dilema per a l’OTAN no és menor, ja que fins ara ha estat un club obert a tothom que s’hi ha volgut sumar, especialment aquells països que van formar part de l’URSS o de l’òrbita soviètica i que tenen un terror atàvic a l’imperialisme rus. A més, a Occident també li convindria trobar una situació d’equilibri amb Rússia, un país massa gran i amb un enorme potencial desestabilitzador per tractar-lo amb arrogància o menysteniment.
En tot cas, tant l’OTAN com Putin saben que una invasió d’Ucraïna provocaria un conflicte de grans dimensions (encara que la invasió militar fos ràpida en un inici, després no seria tan fàcil controlar el territori, tal com van experimentar els Estats Units a l’Iraq) i provocaria un xoc econòmic mundial, sobre el qual les borses ja fa dies que llancen missatges preocupants. La prioritat, doncs, ha de ser convèncer Putin que té més a perdre que a guanyar amb l’opció militar, i oferir-li alguna sortida digna que alhora respecti la sobirania ucraïnesa. No és una tasca fàcil, la de les diplomàcies europees i nord-americana, ja que s’enfronten a un autòcrata que s’alimenta del culte al nacionalisme rus i de la demagògia antioccidental. Però tothom hi té massa a perdre per no intentar-ho fins al final.
