Per seguir avançant

BarcelonaTres anys després de l'1-O, aquesta serà la Diada més atípica i menys èpica. Hi arribem encara ficats en una dolorosa digestió per la presó i l'exili, immersos en una repressió que ha continuat i que ha comportat retrets creuats dins l'independentisme, dificultats per governar-nos i una notòria incapacitat per al diàleg dins la societat catalana. A tot això, a més, s'hi ha sumat el duríssim daltabaix per la pandèmia, que ha portat una greu crisi sanitària i una igualment traumàtica paràlisi econòmica; les nostres vides, tant a nivell particular com col·lectiu, s'han vist greument alterades. L'Onze de Setembre no n'és una excepció. Per primer cop en l'última dècada no hi haurà mobilitzacions massives. No hi poden ser. La injustícia segueix, igual com també la seva altra cara, el bloqueig polític i institucional, però la incertesa del covid i l'esgotament del Procés fan de la festa nacional d'aquest any un inevitable punt i a part. Davant aquest fet, hauríem de fer de la necessitat virtut. Si a més hi sumem la perspectiva d'unes pròximes eleccions al Parlament, ha arribat el moment d'obrir una sincera reflexió col·lectiva, des dels partits i la societat civil, per repensar el futur i tornar a activar el present. No es tracta de girar full, sinó de reprendre el camí.

Assumir aquest canvi de guió és imprescindible si no volem caure en el desànim general. No podem normalitzar la repressió, no ens podem instal·lar indefinidament en els retrets creuats, no podem donar per feta la divisió en blocs irreconciliables, no podem acceptar la pobresa i l'exclusió de tantes persones com si fos una fatalitat, no podem habituar-nos a l'empobridora crisi econòmica permanent, no podem renunciar a una bona educació, a l'excel·lència en recerca, a l'impuls de nous projectes empresarials, a repensar la sanitat... La llista podria ser molt més llarga. Hi ha tanta feina a fer! Aquest país s'ha de reactivar, hem de tornar a posar-nos objectius ambiciosos i realitzables en tots els camps, també en el polític.

El món ens ha deixat de mirar. Ja no estem en l'agenda internacional. Ens hem de tornar a guanyar un espai, hem de tornar a crear un relat guanyador que generi respecte fronteres enllà i adhesions i il·lusió Catalunya endins. Toca actualitzar el projecte nacional. Això tampoc no és gens fàcil quan encara estem paint la reacció d'un estat espanyol que, lluny d'aportar solucions, propostes o distensió política real, manté la inflexibilitat. Aquesta incapacitat de moure's és en realitat la seva debilitat. La debilitat catalana, en canvi, està en la incapacitat del diàleg intern dins el sobiranisme i més enllà, o en la poca generositat i intel·ligència a l'hora de cosir ferides i buscar grans consensos. Sense que ningú hagi de renunciar a les seves idees i els seus objectius, sí que resulta imprescindible traçar un camí transitable, alhora realista i engrescador. Per seguir avançant. Per seguir sumant. Per resoldre els problemes immediats, que són molts, sense tancar la porta als grans ideals. Per seguir treballant i lluitant dia a dia per un país millor. Per seguir somiant.