Amb la pandèmia ja en reculada (però encara present i amenaçadora), amb els presos polítics al carrer (però encara amb exiliats i amb la repressió judicial activa) i a les portes d'un inici de diàleg polític amb l'Estat (però amb poques concrecions i amb expectatives baixes), la Diada Nacional de Catalunya arriba aquest 2021 en un context d'impàs. El rumb és incert. Malgrat tenir la palanca del Govern, l'independentisme continua dividit i desorientat, sense un full de ruta comú, paint encara les conseqüències de tot el que va comportar, l'octubre de fa quatre anys, el referèndum de l'1-O i la fugida endavant d'una declaració d'independència simbòlica. El mateix es pot dir de l'oposició catalana que li fa front: ni està mobilitzada ni encara menys unida. L'empat d'impotències s'allarga enmig d'un panorama d'urgències socials i econòmiques per la dura sotragada del covid.
El país s'enfronta a una necessitat global de reconstrucció que abraça tant la qüestió nacional com la complexa realitat econòmica i social. Pel que fa al plet polític, resulta palmària la dificultat del procés de diàleg que ara comença: a una setmana de l'inici, ni tan sols hi ha data per a la reunió o confirmació dels protagonistes. A totes dues bandes hi ha escepticisme i, en alguns casos, explícites ganes d'anar directament al fracàs. Però cal donar-li una oportunitat. No fa tant temps del "sit & talk" que el sobiranisme reclamava a l'Estat. Si no és per convicció, que sigui per estratègia i per sentit de la responsabilitat. Sobretot perquè no hi ha alternatives que no passin per una nova trencadissa. El "com pitjor, millor" no és viable. Entre altres coses, perquè al trauma polític s'hi ha sumat aquest últim any i mig el daltabaix de la pandèmia, que ha deixat la societat catalana al límit de les seves forces, amb alts índex de precarietat. En aquest sentit, doncs, també és molt necessària la reconstrucció: en el món de la salut, a les escoles, a les empreses, a les famílies, en la cultura, en l'àmbit de la llengua... Tothom necessita un respir, un camí mínimament transitable.
Una tercera pota de la reconstrucció ha de ser l'enfortiment democràtic davant l'involucionisme autoritari amb què amenaça la ultradreta, en especial enfront de l'independentisme català, però no només. Cal seguir denunciant la judicialització de la política amb què s'ha volgut silenciar el clam democràtic sobiranista. I, d'altra banda, els aires populistes que recorren el món han fet forat més enllà de la dreta extrema. La necessària i legítima crítica a la classe política i a les institucions, l'exigència de transparència i de rendiment de comptes, no es poden confondre amb l'antipolítica, amb posar tots els servidors públics al mateix sac. Malgrat errors i dubtes, la resposta al virus ha suposat un seriós compromís de moltes persones que s'han trobat al capdavant de les institucions, igual com han fet una gran majoria de ciutadans.
La Diada del 2021 no pot ser, doncs, la del lament, l'esbravada i la divisió. Ha de ser una Diada de l'exigència. Hi ha molt a fer, molt a construir. Sense dreceres màgiques però sense renúncies.
