Es miri com es miri, l'aprovació de la llei que amnistia els encausats pel Procés és un fet històric que marca un abans i un després en la democràcia espanyola. Per primer cop des de l'entrada en vigor de la Constitució s'aprova una llei d'amnistia que té un innegable rerefons polític i que no té el suport d'una part notable de la cambra, la que representa la dreta i l'extrema dreta. D'alguna manera, amb aquest gest el PSOE fa un pas per reconèixer que no només la resposta judicial als fets de l'octubre del 2017 va ser injusta i desproporcionada, i que per tant és necessari implementar un perdó general, sinó que a Espanya hi ha un problema greu de lawfare, és a dir, d'utilització de la justícia amb fins polítics. El fet que el debat sobre l'amnistia hagi coincidit en el temps amb la investigació oberta a la dona del president Pedro Sánchez ha acabat de decantar la balança i esvair els dubtes, que al principi eren molts, a dins del PSOE. Per tant, un cop constatat quin és el punt feble de la democràcia espanyola, és esperable que el PSOE es decideixi ara a fer més passos per evitar que aquest "govern dels jutges" que ha declarat la guerra a l'executiu espanyol se surti amb la seva.
I és que un cop aprovada l'amnistia, la pilota és ara a la teulada dels jutges, que ben segur intentaran boicotejar, o almenys dilatar al màxim, l'aplicació de la llei. Pel que s'ha vist fins ara, els magistrats tindran poc marge per evitar l'aplicació de l'amnistia en els casos de desordres públics, i això per tant afectarà totes les persones encausades per enfrontar-se a la policia durant l'1-O, així com les protestes contra la sentència o els mateixos policies. Més complicat ho tindran els dirigents, i sobretot els líders polítics. Els fiscals del Suprem, als quals ja els va semblar poc la condemna per sedició, han comunicat que consideren que la malversació no és amnistiable, cosa que amb la llei a la mà és difícil de sostenir. Aquesta seria la manera de deixar fora de l'aminstia Carles Puigdemont i mantenir la inhabilitació a Oriol Junqueras. La partida es jugarà també a Europa, on previsiblement el Tribunal Suprem portarà l'amnistia per preguntar com l'ha d'aplicar, un tràmit que pot endarrerir-ne l'aplicació entre vuit mesos i un any.
El cas és que l'aprovació de la llei d'amnistia obre una nova etapa en què, sense l'amenaça de la repressió judicial, hauria de ser possible tornar a fer política sense interferències. L'independentisme, encara tocat pel resultat del 12-M, haurà de redefinir estratègies i admetre que aquest èxit, l'amnistia, prové d'un fracàs anterior, que va consistir en no preveure la reacció de l'Estat davant d'un pols per al qual no estaven preparats. I el PSOE ha de prendre consciència que el procés independentista, per molt mal gestionat que estigués, responia a unes raons de fons que continuen vigents i a les quals l'Estat no ha donat resposta. L'amnistia, doncs, no és el punt final de moltes reivindicacions, sinó que ha de ser l'inici de moltes coses. En cas contrari, qui s'imposarà al final seran els que s'oposen al diàleg i la negociació.
