Un dia històric per al català a Madrid i Brussel·les
Des d'ara, al Congrés ja s'hi pot parlar en català amb normalitat, sense haver de ser amonestat o expulsat. I a Europa la petició per part de l'estat espanyol de fer oficial el català ha entrat amb bon peu. La coincidència gens casual d'aquests dos fets inèdits, impensables fa només uns mesos, fa que aquest dimarts es pugui qualificar de dia històric per al reconeixement de la llengua pròpia de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Naturalment, caldrà vetllar perquè l'oficialitat efectiva a Europa es completi amb celeritat. En aquest sentit, la sintonia mostrada pel líder de Junts a l'exili, Carles Puigdemont, i el ministre d'Exteriors espanyol, José Manuel Albares, fa pensar que hi ha un compromís polític sòlid –lligat, esclar, a la investidura de Pedro Sánchez.
Els ciutadans que parlen o entenen el català representen el 25% de la població espanyola: era una anomalia històrica que el seu ús estigués vetat a les Corts. Una prohibició que només es podia explicar com l'expressió d'un nacionalisme espanyol intolerant, supremacista i a la defensiva, del qual ahir van donar mostres els diputats de Vox a l'abandonar la cambra baixa per evitar sentir llengües –català, basc i gallec– que es parlen a Espanya des d'abans que existís Espanya. Llengües, cal insistir-hi, amb milions de parlants, amb un univers cultural al darrere i protegides per la Carta Europea de les Llengües (aprovada el 1992 i firmada per Espanya). Llengües que en cap cas són una competència real per al castellà, amb el qual conviuen en harmonia (malgrat la insistència intoxicadora de sectors minoritaris però amb altaveus potents) i en inferioritat de condicions (la mateixa impossibilitat de fer-les servir al Congrés formava part de la manca de suport que han patit a escala estatal).
L'obertura de la seu parlamentària estatal a totes les llengües estatals marcarà un abans i un després en el reconeixement polític de la pluriculturalitat. I, en un altre nivell, el mateix es pot dir amb relació al fet que s'hagin obert les portes a l'oficialitat del català a la UE, dins la qual el respecte a les minories lingüístiques ha estat vist més com una nosa que com una necessitat. El cas català era –és encara– especialment greu. Es tracta d'una llengua amb més parlants que com a mínim deu de les que ja són oficials. La reticència, per no dir oposició, per part de l'estat espanyol a demanar-ne l'oficialitat és el que fins avui li ha impedit assolir l'estatus que li pertoca. Això ha canviat de cop. Benvingut sigui el gir del PSOE i la convicció del ministre Albares, que, a més, estratègicament ha donat prioritat a l'oficialitat del català per sobre del basc i el gallec, una mesura que pot esbandir algunes resistències de països multilingües. També ha estat intel·ligent la bona acollida que Puigdemont, que coneix bé les interioritats de les institucions europees, ha tingut amb el gest "irreversible" que suposa la petició d'Espanya, així com l'actitud de la resta d'estats de la UE, cap dels quals ha expressat intencions de veto.
El català ha fet avui un important pas endavant a l'Estat i a Europa. Ens n'hem de felicitar. Molta gent, des de la societat civil i des de la política, hi ha treballat durant dècades.
