Un dels fenòmens més preocupants en les societats occidentals és la desigualtat. En genèric i amb totes les derivades, essencialment econòmiques, territorials i socioculturals. No aconseguir que quasi tota la població estigui dins d’un ventall de benestar homologable, sobretot les rendes baixes, és un fracàs en si mateix i per les conseqüències negatives que acaba comportant globalment; és a dir, per a tota la població, sigui quina sigui la seva renda. Històricament, qualsevol conflicte a gran escala ens ho demostra. Actualment, la pandèmia i la recerca d’una màxima eficàcia en la vacunació ens ho planten davant dels ulls amb no menys cruesa. O avancem tots, al ritme que demani el context de cada col·lectiu, o no ens en sortirem. O almenys no d’una manera eficient.
Avui publiquem dues informacions a Societat sobre desequilibri i desigualtat. Un estudi de la UdL amb seguiment d’indicadors des del 2000 xifra en 200 els municipis de Catalunya (un 20% dels 947 totals) amb un risc clar de despoblament. Població molt envellida, activitat econòmica poc diversificada i nivell molt baix de serveis en són els elements claus. Justament la pandèmia –el confinament– ha donat aire a alguns pobles petits amb l’arribada de nous veïns, que per iniciativa pròpia (amb incentius administratius o sense) han marxat de l’aglomeració urbana, sigui accelerant plans previs o directament pel coronavirus.
Però aquests moviments no seran la solució a llarg termini per al reequilibri territorial mentre no hi hagi una millora, si es vol progressiva però sense aturador, dels serveis que pugui oferir el món rural. I d’aquesta combinació en vindrà la diversificació econòmica. És a dir, no n’hi ha prou amb la iniciativa individual o l’estímul temporal d’un ajuntament petit.
Paral·lelament, tenim dades noves de desigualtat de renda a Barcelona. L’Ajuntament ha pogut afinar el càlcul, empetitint el focus fins a les seccions censals i utilitzant dades fiscals de l’INE. I ens trobem que la secció censal més rica de la ciutat (dins del barri de les Tres Torres) multiplica per cinc la renda mitjana anual familiar de la secció censal més pobra (al barri del Besòs i el Maresme), que al seu torn no és dins el districte amb la renda més baixa (Ciutat Vella) i és força lluny del barri amb la renda més baixa (Ciutat Meridiana). I també que dins del districte de la zona més rica (Sarrià-Sant Gervasi) hi ha una secció censal a les Planes amb una renda per sota de les de Ciutat Vella o Nou Barris. En definitiva, la distribució de la desigualtat és complexa, i l’evident factor corrector del sector públic (Nou Barris n'és un exemple) se n’ha de fer ressò per ser més quirúrgic. També per evitar de ser l’únic que traccioni en aquestes zones.
Cap dels dos escenaris, ni la despoblació rural ni la desigualtat metropolitana, són nous. Al contrari, arrosseguen inèrcies complicades de revertir. Ara bé, ni l’un se solucionarà amb cada decisió individual, familiar o municipal, ni l’altre arraconarà la precarització només amb la intervenció pública. Cal una política de país, a llarg termini, amb sinergies territorials, amb col·laboració público-privada i allunyada de la pugna partidista.
