Els efectes col·laterals de la pandèmia del covid-19, encara dolorosament entre nosaltres, són com una heura que cobreix tota la façana del nostre escrostonat edifici social. I la metàfora és pertinent perquè precisament l’habitatge n'és, ara mateix, un dels grans punts febles. Ja veníem d’una situació precària, fruit de la crisi econòmica del 2008, que havia quedat empantanegada i que ara no ha fet més que agreujar-se a causa dels estralls també econòmics que provoca el coronavirus. La moratòria en els desnonaments per a persones en situació d’emergència social ha aconseguit parar el cop, però si, com està previst, s’acaba amb el final de l’estat d’alarma el 9 de maig, ens trobarem amb una nova onada de persones sense casa difícil de gestionar. Seran moltes les famílies sobre les quals s’acumularà l’amenaça de quedar-se sense sostre amb la fi dels expedients de regulació d’ocupació temporal (ERTO) i dels ajuts als autònoms, mesures que si no es produeix un nou allargament caducaran per les mateixes dates, el 31 de maig.
El panorama ja mostra símptomes preocupants. L'últim trimestre del 2020, les execucions hipotecàries, que poden acabar en futurs desallotjaments, van créixer al conjunt de l’Estat un 17,5% més que en el mateix període de l’any anterior: Catalunya, amb 4.643, va ser el territori on se’n van efectuar més. Els desnonaments pròpiament dits de moment s’han alentit, no només per la moratòria, sinó també pel tap que hi ha als jutjats també a causa del covid. Però quan es recuperi el ritme de feina judicial, tot el que ha quedat col·lapsat començarà a sortir. Si a això s’hi suma la lenta recuperació econòmica, el drama està servit. Acords com el recent entre la Generalitat i Endesa per pal·liar la pobresa energètica condonant el deute a 35.000 famílies són necessaris, com també ho és posar èmfasi en la imprescindible reactivació econòmica per generar riquesa i no dependre només de les polítiques socials.
En tot cas, no hi ha solucions fàcils per a una crisi habitacional que ve de lluny i que és el principal factor de pobresa i desigualtat, també generacional. L’accés a l’habitatge o bé hipoteca per a tota la vida el futur dels joves o bé és directament una quimera. La dificultat de les administracions per fer habitatge protegit en aliança amb el sector privat –a Catalunya el lloguer social és l’1,6%, davant del 15% de la mitjana europea–, els titubejos en la regulació dels preus del lloguer –no està clar si la nova llei estatal inclourà la mesura–, els processos de gentrificació i la posició de força dels bancs com a grans tenidors no posen les coses fàcils. D’entrada, una mesura de xoc seria allargar la moratòria dels desnonaments per donar temps a un diàleg de fons entre els agents implicats, incloses les entitats socials que paren el cop per a tantes famílies al caire de l’abisme. Donar per consolidat un alt grau de sensellarisme és un fracàs col·lectiu que no ens podem permetre. El camí de sortida passa per reactivar el teixit econòmic, canviar les regulacions del mercat de l’habitatge i atendre les emergències socials.
