La deslleialtat de Boris Johnson
BarcelonaCom es pot negociar seriosament amb algú que defensa obertament saltar-se els acords als quals s'ha arribat fins ara? Aquest és el repte que afronta la Unió Europea amb la Gran Bretanya de Boris Johnson després que l'inquilí de Downing Street es proposi anul·lar parts de l'acord del Brexit amb una nova llei del mercat interior que s'ha d'aprovar dijous. El ministre per a Irlanda del Nord, Brandon Lewis, ha admès aquest dimarts que la llei "infringeix" alguns punts dels acords firmats amb Brussel·les, però de forma "molt limitada". El principal problema de la llei és que obre la porta a una frontera "dura" entre les dues Irlandes, cosa que, al seu torn, incompliria els acords de Divendres Sant.
La jugada de Johnson, que busca pressionar la UE per obtenir millores en l'acord del Brexit i ara amenaça un altre cop amb una sortida desordenada de la UE, és una deslleialtat. Però aquesta vegada ha anat tan lluny que fins i tot han aparegut crítiques dins dels seus rengles. El cap del gabinet jurídic del govern, Sir Jonathan Jones, ha presentat la dimissió perquè considera que la decisió posa en perill la seguretat jurídica dels tractats internacionals. També ha estat molt crítica l'ex primera ministra Theresa May, del mateix partit que Johnson, on n'hi ha molts que se senten incòmodes amb aquesta actitud.
D'alguna manera, però, Johnson ha aconseguit el seu objectiu: que el focus mediàtic ja no estigui situat en la seva controvertida gestió de la pandèmia sinó un altre cop en el Brexit i en la sobirania nacional. Una estratègia que recorda la dels spin doctors de Donald Trump. En to desafiant, des de Downing Street asseguren que un no-acord també seria un bon acord per a ells, ja que, a partir de llavors, el comerç es regiria per les regles de l'Organització Mundial del Comerç i permetria a la Gran Bretanya negociar una relació comercial amb la UE com la que té el Canadà.
Des de Brussel·les, però, no es veu així. El negociador europeu del Brexit, Michel Barnier, acusa el govern britànic de voler mantenir tots els avantatges de pertànyer a la UE però sense cap de les seves obligacions. Aquesta ha estat, també cal dir-ho, la postura històrica de la Gran Bretanya, que ja va quedar fora de l'euro. Però ara Brussel·les avisa que un no-acord, si bé és dolent per a les dues parts, és pitjor per a Londres, ja que les exportacions britàniques a la UE suposen el 47% del seu tota, mentre que a la inversa és només el 8%.
La Unió Europea li ha de fer veure a Johnson que els acords són per complir-los, i que un escenari de no-acord també tindria conseqüències negatives per a les empreses britàniques. I si no n'és capaç, ha de salvaguardar al màxim els interessos dels ciutadans europeus. El que no seria acceptable seria cedir al xantatge de Johnson, perquè això suposaria premiar un comportament inacceptable i donar ales al populisme nacionalista d'altres líders europeus com Viktor Orbán. Si la UE vol subsistir en un entorn hostil haurà d'aprendre, també, a negociar amb personatges com Johnson.