El desenllaç prosaic del cas Juvillà

Pau Juvillà va ser condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a sis mesos d'inhabilitació i una multa de 1.080 euros per no retirar un llaç groc del seu despatx de la Paeria de Lleida, de la qual era regidor durant les eleccions municipals del 2019. A partir d'aquí, la Junta Electoral Central (JEC) va instar el Parlament a executar la inhabilitació de l'ara diputat, amb el termini d'aquest divendres per al seu compliment efectiu, sense esperar que el Tribunal Suprem resolgui les cautelars que tant el Parlament com el mateix Juvillà li han demanat. La retirada de l'escó al representant de la CUP suposa una interferència externa inacceptable i desproporcionada per part d'un òrgan administratiu com la JEC. A més, segons el reglament del Parlament, el cas en qüestió no compleix cap dels supòsits per fer perdre l'escó a Juvillà o perquè sigui suspès. Així doncs, el fons de la qüestió resulta evident: Juvillà hauria de continuar sent diputat.

A partir d'aquí, entrem ja en les formes i l'estratègia política. En aquest terreny, una vegada més s'ha gesticulat per acabar amb el mateix resultat prosaic que ja es va donar en el cas de l'aleshores president de la Generalitat Quim Torra. En termes shakespearians, es pot dir que novament s'ha produït molt soroll simbòlic per no res. S'ha flirtejat amb una suspensió de la vida parlamentària i s'ha apel·lat al reglament per no retirar l'escó fins que hi hagi una sentència ferma. Però, a la pràctica, amb l'argument previsible i lògic de no perjudicar els funcionaris que haurien de desobeir, tal com s'apunta en el dictamen de la comissió de l'Estatut dels Diputats fet públic aquest dimecres, tot indica que Juvillà serà desposseït dels seus drets com a diputat. Un final que estava escrit des del principi. Abans amb Torrent de president de la cambra, amb l'afer Torra, i ara amb Borràs, el resultat acabarà sent el mateix.

Quan els gestos simbòlics d'aparent resistència costen tant de tirar endavant i són tan efímers i desgastadors, valdria més estalviar-se'ls i ser clars i transparents amb l'opinió pública: a aquestes altures del xoc sobiranista amb l'Estat, i de la repressió que aquest aplica, la gent ja és prou madura per entendre quina és la situació real i quin és el desequilibri de forces. Estavellar-se una vegada i una altra contra el mur legal de la judicialització política és una via que instal·la la política catalana, i més en concret l'independentisme, en la frustració i la impotència permanents. El missatge és de pessimisme i de paràlisi, un missatge que traspassa el mateix Parlament i que, es vulgui o no, es fa extensiu a la mateixa acció del govern de coalició independentista. Potser sí que aquest joc parlamentari –d'altra banda de difícil comprensió per al públic no avesat– fa més visible la injustícia, però a un cost massa elevat, que entre altres coses afebleix la mateixa institució i que, en paral·lel, mostra les dificultats de la reconstrucció de qualsevol mena d'unitat real d'acció sobiranista, tal com s'ha vist aquest dimecres mateix amb la plantada de la CUP al president Aragonès en la primera reunió prevista precisament per reconstruir consensos.