El desastre d'abandonar els estudis

L'abandonament dels estudis és una tragèdia per a qui el protagonitza (encara que no en sigui conscient) i ho és, també, per al conjunt de la societat. Quan un adolescent, pels motius que siguin, decideix deixar penjada la seva formació, per exemple a 4t d'ESO o a 1r de formació professional (FP), es fa un trist favor a ell mateix i per descomptat al seu futur, i també frustra, de passada, tota la inversió educativa que se li ha dedicat en els anys previs. El fracàs és seu, de la seva família i de tots. És un fracàs col·lectiu. Un país que no aconsegueix que els seus joves completin la formació bàsica és un país que no funciona bé. Catalunya té, en aquest sentit, un greu problema enquistat, com ha denunciat recentment la Fundació Bofill i com corroboren les dades.

Quines són les dades? Doncs que cada any més d'un 20% dels alumnes que comencen un grau mitjà de FP deixen els estudis abans d'acabar el primer curs. De fet, el curs passat el percentatge d'abandonament en la primera etapa va ser quatre vegades més alt que la proporció d'alumnes que van abandonar els estudis al batxillerat (5%) o a 4t d'ESO (6,4%), dues realitats que, d'altra banda, tampoc són per tirar coets. La tendència a la FP s'havia reduït entre el 2017 i el 2021, quan es va aconseguir passar d'un 26% d'abandonament a un 21%. Però el curs passat, superada la pandèmia, el percentatge va anar de nou a l'alça, fins a situar-se en el 23%. Una reculada preocupant. I al segon curs de FP l'abandonament puja al 40%. Un autèntic desastre.

Els experts atribueixen aquestes xifres tan altes a problemes dels nois i noies amb els horaris i el transport, i a una mala orientació prèvia a l'hora de triar. També, en alguns casos, a la necessitat familiar o personal de posar-se a treballar, naturalment en feines molt bàsiques, sovint lligades al sector turístic, que no requereixen formació, i per tant amb salaris baixos. És precisament el tipus d'economia sense valor afegit que es vol defugir. I després, esclar, en el rerefons d'aquest abandonament prematur dels estudis hi ha una qüestió més preocupant que es pot resumir en el binomi falta d'ambició o motivació i manca de capacitat d'estudi, dos factors sovint lligats a una autoestima baixa, a una desorientació.

En aquests moments, Catalunya té una xifra global d'abandonament escolar prematur del 16,9%. A Espanya és del 13,9%. La mitjana europea és molt més baixa: ara mateix està en el 9,7%. L'objectiu del pla de xoc del Govern és que l'any 2030 s'arribi a una taxa del 9%. En cinc anys s'ha de reduir a la meitat. Aviat és dit. L'any passat més de 97.000 joves catalans d'entre 18 i 24 anys no tenien cap titulació més enllà de l'ESO ni estaven estudiant. Els més afectats són els que procedeixen de famílies immigrants o de nivell cultural baix: hi ha, per tant, un fort biaix sociocultural. El problema és gros i amb molts angles. Evidentment, calen recursos als centres educatius. Però també consciència de la gravetat de la situació per part del món polític, de les famílies i del conjunt de la societat. Hi ha molta feina a fer, i és urgent posar-s'hi.