Que lluny queda el Pacte del Majestic amb què, el 1996, José María Aznar va aconseguir el suport de Jordi Pujol per ser investit president. Va ser l'última vegada que la dreta espanyola buscava un acord amb el nacionalisme català i li feia cessions rellevants (millora del finançament, policia de trànsit, supressió del servei militar). Després, amb una majoria absoluta, Aznar va recuperar el seu espanyolisme sense filtres. Des d'aleshores, durant tot el segle XXI, el PP ha mantingut respecte a Catalunya una posició dura, refractària a tota mena de diàleg, primer amb el mateix Aznar i després amb Rajoy, Casado i Feijóo; una política que va començar amb el rebuig frontal i la mobilització al carrer contra la reforma de l'Estatut. Amb la competència espanyolista primer de Ciutadans i actualment de Vox, i amb el Procés com a resposta de bona part de la societat catalana a la retallada del nou Estatut, el PP ha anat extremant els seus postulats i tancant qualsevol porta a un encaix diferent de Catalunya dins l'Estat.
L'oposició absoluta dels populars a la llei d'amnistia pactada pel PSOE amb ERC i Junts com a condició per a la investidura de Pedro Sánchez s'inscriu en aquesta política d'involució nacionalista, amb una interpretació de la Constitució molt més restrictiva que la que regia en el moment de la seva aprovació. És com si el PP hagués retrocedit cap als postulats del partit que la va precedir, l'Aliança Popular de l'exministre franquista Manuel Fraga. Els populars compten, a més, amb una àmplia implantació ideològica en els aparells de l'Estat, en especial en l'alta judicatura, com s'ha vist els últims anys amb la repressió del Procés. I també disposen de potents altaveus mediàtics, sempre disposats a comprometre la convivència. A remolc de tot això, el franquisme sociològic torna a treure el cap sense vergonya, com s'ha vist aquests dies en les manifestacions davant la seu del PSOE a Madrid.
Les manifestacions d'aquest diumenge són una demostració més d'aquesta deriva del PP, d'aquest retorn a l'anticatalanisme com a recurs recurrent i cohesionador d'un concepte unitari d'Espanya, al·lèrgic a la seva pluralitat. Si durant el Procés Rajoy va ser incapaç de buscar cap mena d'entesa, cosa que va contribuir al salt endavant independentista, ara el PP va de nou cap a un xoc que és doble, contra l'amnistia als represaliats del Procés i sobretot contra la reedició d'un govern de coalició de Sánchez amb els suports de l'Espanya diversa, inclosos els vots de Puigdemont, bèstia negra de la dreta i la ultradreta. Amb un discurs de caràcter trumpista que posa en crisi el sistema democràtic, el PP titlla la majoria que dona suport a Sánchez d'"il·legítima" i afirma que Espanya va pel "camí d'una dictadura", segons la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, paraules pronunciades entre crits dels manifestants de "Pedro Sánchez a presó!"
La dreta espanyola està disposada a tot. Les setmanes i mesos que venen seran claus per veure quina capacitat de cohesió i resistència té el govern que formi Sánchez i la majoria que li dona suport. I per veure si, enmig d'aquesta mobilització de la dreta i la ultradreta, s'avança en els acords firmats amb ERC i Junts.
