Podem o la deriva autodestructiva de l’esquerra
BarcelonaLa divisió de Podem, provocada per la batalla de lideratges i estratègies entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón que ha esclatat aquesta setmana, amenaça de malbaratar la fulgurant història de l’esquerra alternativa espanyola, sorgida dels moviments socials del 15-M del 2011 com una nova manera de fer política, i com una alternativa al desgast del PSOE. Vuit anys després, aquella eufòria d’empoderament ciutadà s’assembla massa al partidisme de sempre. L’èxit amb què va portar aquella protesta de carrer a les institucions queda en entredit amb l’esclat d’una crisi latent que respon al patró clàssic: una cruenta lluita pel lideratge en la qual compta poc la ideologia i l’opinió de les bases. És, doncs, una formació que es declara assembleària, però que en la pràctica ha anat creixent sota el control ferri d’Iglesias. Un lideratge que també ha començat a debilitar-se, sobretot després que decidís adquirir un luxós xalet. Se’n va sortir, però amb un referèndum en què el 31% dels participants van votar que plegués. Des d’aleshores, Iglesias ha vist com la seva bona estrella anava brillant menys.
El xoc de lideratges no deixa de ser, en realitat, un reflex del que passa en moltes de les confluències del món podemita en altres zones de l’Estat, inclosa Catalunya, on Podem està desmembrat i sotmès a una Catalunya en Comú basada en l’hiperlideratge de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que a més ha perdut la figura de Xavier Domènech. Al País Valencià també hi ha problemes: grinyola l’acord amb Esquerra Unida. A Andalusia, els mals resultats a les autonòmiques han deixat tocada la confluència. I a Cantàbria hi ha una gestora posada per la cúpula estatal. Però tot ha esclatat a Madrid, on Errejón va ser relegat arran d’haver perdut fa dos anys el congrés del partit de Vistalegre. Ara buscava una sortida de la mà de l’alcaldessa Manuela Carmena, una jugada que ha encès la ira d’Iglesias. Errejón ha estat convidat a plegar.
La veloç i exitosa entrada en Parlaments i consistoris de tot l’Estat, i també a l’Eurocambra, haurà tingut al capdavall un cost elevat. Amb unes bases i un electorat especialment sensibles a aquestes qüestions de forma –que veu indestriables del fons–, l’espectacle d’enfrontament entre Iglesias i Errejón pot desmotivar militants i possibles votants. Podem està posant en perill, doncs, el seu futur i, de retruc, el d’una hipotètica majoria d’esquerres amb el PSOE en un context, a més, de creixement de la dreta tripartida a remolc de Vox, com s’ha vist a Andalusia. Quan més podria beneficiar-se de la por a la ultradreta, menys en condicions està de mobilitzar els seus. Una vegada més, l’esquerra cau en la seva tradicional deriva autodestructiva.
