Dèficit fiscal: un problema crònic
El Govern calcula que el dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya va arribar el 2019 fins als 20.196 milions d'euros, una xifra rècord que fins i tot costa omplir de significat, més enllà de l'abstracció matemàtica. És el 8,5% del producte interior brut del país, i el conseller d'Economia, Jaume Giró, va intentar ahir concretar què implica explicant que és l'equivalent al pressupost de Sanitat, Educació i Drets Socials del 2022, que multiplica per 167 el pressupost d'inversions de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i per 152 el de l'Ajuntament de Girona. En tot cas, segons l'estimació, el dèficit és 3.147 milions d'euros més alt que el de les últimes balances fiscals, del 2016, quan representava un 8% del PIB.
Aquestes dades es desprenen d'un càlcul basat en el sistema de flux monetari. El de càrrega de benefici –que descompta la part que beneficiaria Catalunya de despeses estatals com el Museu del Prado o l'exèrcit, per citar dos exemples– indica un dèficit de 14.556 milions, 2.323 més que no el 2016, i que representa també quatre dècimes més de PIB (6,1%).
Sigui quin sigui el sistema de càlcul, segons les estimacions de la conselleria d'Economia el cas és que el dèficit fiscal, en lloc d'atenuar-se, va créixer. O sigui que la desigualtat de tracte a Catalunya respecte a les altres comunitats de l'Estat hauria empitjorat. Quan l'economia va bé –i el 2019 hi anava– el dèficit fiscal encara s'agreuja més.
La reivindicació de millorar el finançament català pot sonar vella, perquè ho és, però no per això deixa de ser actual. Aquestes xifres, que podrien ser més exactes si el govern espanyol col·laborés, indiquen una altra vegada que el model de finançament està caducat. No funciona, o només ho fa per a alguns. I està clar que el govern espanyol no té previst de moment obrir el meló de negociar un nou model, sobretot ara que s'acosta el final de la legislatura.
Val a dir que el càlcul de les balances fiscals podria ser més acurat si la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, facilités les dades necessàries per fer-ho. L'última vegada que es van publicar va ser el 2017. Les del 2018 el ministeri les va guardar al calaix, i després els anomenats comptes territorialitzats ja es van deixar de calcular. El govern espanyol no volia "més soroll entre les comunitats". Està clar per què: si les dades són difícils de justificar políticament, si donen munició als que es queixen, és millor no donar-les.
Si bé és fàcil d'entendre per què el govern de Pedro Sánchez ha decidit no fer públiques les xifres, és evident que no ajuda a solucionar el greuge, que ha contribuït a enverinar les relacions entre els governs català i espanyol durant dècades. Un govern que es prengués seriosament el diàleg, que pretengués trobar un encaix real de Catalunya a Espanya, no només les faria públiques: també les faria servir per buscar la manera d'aplicar un model de finançament més just.