La deficient supervisió de les residències de gent gran
Les residències de gent gran de Catalunya, un país amb una alta esperança de vida, són i seran cada cop més necessàries. Fan una feina imprescindible. El repte és ingent: donar una qualitat de vida digna als majors de 80 anys i cada cop més també als de més de 90 anys. És una tasca complexa i delicada. Hi ha molts bons professionals que la fan, amb entrega i compromís. El problema és la manca de recursos i de transparència en la gestió. Amb la pandèmia van començar a sortir a la llum alguns casos denunciables. Però el problema no és tant de les situacions extremes com del nivell mitjà. Donar un tracte adequat, professional i personalitzat als ancians requereix molt personal i molts mitjans. I ara mateix, en conjunt i –ho repetim– malgrat l’esforç del personal que s’hi dedica, la situació està lluny del que seria desitjable.
Amb una mitjana d’edat dels residents als geriàtrics de 85,6 anys, les ràtios de personal i els preus que l’administració paga per les places concertades no permeten donar el servei que caldria a aquestes persones d’edat tan avançada. De fet, la majoria d’ingressats en residències amb finançament públic tenen el grau 2 (el 58,9%) i el grau 3 (el 41%). El grau 2 vol dir que necessiten ajuda per a activitats bàsiques, com ara menjar o anar al lavabo, mentre que el 3 suposa haver de tenir un cuidador constantment. El nombre d’avis amb el grau 1 avui dia ja és del tot marginal. En canvi, les ràtios de personal que fixa la llei catalana daten de fa una dècada, quan, a més, es van abaixar a causa de les retallades. Però la població de les residències és avui molt més gran i dependent. A més, les inspeccions als centres són escasses: amb 28 inspectors a tot Catalunya per supervisar les 951 residències de gent gran i tota la resta de serveis socials, com ara centres de dia o residències de menors i de discapacitats, no es dona l'abast. A Escòcia, país equiparable a Catalunya, hi ha 600 inspectors.
A diferència dels països on aquest servei és sobretot públic –a Suècia el 83% i a França el 52%–, aquí el sector privat i concertat és molt important. La concertació d’una plaça –n’hi ha 42.400 de finançades amb diners públics i una llista d’espera de més d’11.800 persones– suposa un màxim de 2.000 euros al mes per pacient pagats per la Generalitat, mentre que el govern basc en paga 3.300. Allí el 75% de les habitacions són individuals; aquí són l’excepció. L’associació catalana que agrupa els directors de les residències creu que caldria un 50% més de personal gericultor i pagar-lo millor (el salari base d’una auxiliar de geriatria són 1.100 euros bruts al mes).
Per respecte als nostres pares i avis, cal prendre consciència de la necessitat de fer un salt endavant. I, d’entrada, l’administració ha de millorar els mecanismes de control i incrementar notablement els recursos.