El president del Banc Sabadell, Josep Oliu, que acaba de complir 75 anys, s'enfronta sens dubte a la decisió de la seva vida amb l'oferta de compra que ha fet el BBVA per adquirir l'entitat catalana. La decisió, a més de les conseqüències per a accionistes i empleats, tindrà un gran impacte en el teixit empresarial català, sobretot les pimes, que tenen en el Sabadell un aliat històric. Els primers senyals que arriben de persones que coneixen Oliu és que està disposat a intentar retenir l'autonomia del banc, però caldrà estar atent a tots els moviments que hi pugui haver els pròxims dies.
D'entrada, però, cal ser conscient que el resultat de l'operació, si es confirma la venda, no seria innocu per a Catalunya, que perdria una de les seves cinc principals empreses i un actor econòmic especialment important. No cal ser catastrofistes, però la història de la desaparició de les caixes d'estalvi dona pistes sobre quin pot ser el destí final del Sabadell. La decisió no és gens fàcil. En un plat de la balança hi ha una oferta que podria fer guanyar molts diners als accionistes, i a l'altra, la desaparició d'una entitat fundada el 1881 que ha portat el nom de Sabadell a tot arreu i que ha estat un vaixell insígnia de l'empresa catalana. Ben segur que Oliu deu estar pensant en tots aquests factors i també en quin serà el seu llegat per a Catalunya i la seva ciutat.
En tot cas, la situació per la qual passa el Sabadell no és aliena a una tendència global que ja fa anys que està establerta i que està desdibuixant els poders econòmics locals o regionals en favor de grans fons d'inversió que només busquen créixer i créixer per fer caixa ràpid o grups multinacionals que només busquen optimitzar recursos. Ho hem vist els últims anys amb exemples com Freixenet, controlat ara per un grup alemany, o Codorniu, d'un fons d'inversió nord-americà. El Sabadell és una entitat exitosa i sanejada, que ha multiplicat el seu valor els últims anys, però que no té la mida dels seus competidors. ¿Hi ha lloc en el món actual per a un banc de mida mitjana com el Sabadell o tot han de ser megabancs? Aquesta és una pregunta difícil de respondre però que interpel·la no només Catalunya sinó Europa en el seu conjunt.
Potser la solució seria que hi hagués aliances interestatals de bancs d'una mida similar al del Sabadell, de manera que es poguessin protegir mútuament davant les ofertes dels més grans. En tot cas, sembla que la màxima que "Catalunya necessita més entitats financeres i no menys", que repeteixen tant la consellera d'Economia, Natàlia Mas, com el mateix president Aragonès, és de sentit comú. Com menys actors menys competència, i com més actors grans amb centres de decisió allunyats del territori, menys connexió amb les especificitats de l'economia d'escala regional o local.
Tot això deu estar passant pel cap d'Oliu aquests dies. Desitgem que el president del Sabadell, que és un dels principals artífexs dels excel·lents resultats de Puig que veiem ara, resisteixi l'andanada.
