La dèbil vacuna del trauma nazi

L'extrema dreta s'atreveix amb tot. L'assalt al Congrés dels EUA, inspirat per la conspiranoia de QAnon, va traspassar tots els límits. Si a la democràcia més poderosa del món va ser possible aquella infàmia, per a les ments més ultres ja tot és possible. També a Alemanya, on la vacuna del trauma del nazisme fa temps que no fa efecte. De fet, ja als anys 60 del segle passat el filòsof Theodor W. Adorno denunciava una "nova extrema dreta" que invocava una suposada autèntica democràcia. En realitat, cap democràcia no està vacunada contra els corcs que la devoren des de dins i l'empenyen cap a l'autoritarisme nihilista, cap als populismes antisistema, cap a noves barbàries. Esclar: és molt fàcil assenyalar les debilitats del menys dolent dels sistemes. I aprofitar-se'n. Les febleses són òbvies: la corrupció, l'endogàmia dels partits, la burocràcia, el nepotisme, les connivències amb els lobis privats, el govern dels jutges... Les xarxes socials, amb l'increment exponencial de les fake news, no han fet sinó incrementar les teories de la conspiració dels que busquen enemics com a bocs expiatoris. De manera que el vell feixisme que va portar a l'hecatombe de la Segona Guerra Mundial i dels totalitarismes, inclosa la dictadura franquista, fa temps que pren noves formes, que va assolint més quotes de poder i que, en paral·lel, va excitant les pròpies superxeries.

Així, no ens ha de sorprendre –i al mateix temps no podem minimitzar– que a Alemanya la Fiscalia General de l'Estat acabi de desmuntar una trama ultra per assaltar el Reichstag i perpetrar un cop contra l'estat de dret. Sona a distopia política de sèrie B, però és perfectament real. I no es tracta d'una colla d'arreplegats, no. Entre els membres detinguts d'aquesta frustrada operació hi ha exmilitars, una jutge, un noble i activistes antivacunes, un típic còctel explosiu antipolític. El grup, a més, volia demanar ajuda a Rússia per fer caure el govern. Per molt dèbils i contradictoris que siguin els seus fonaments ideològics –pretenien retrocedir en el temps per imposar un estat inspirat en el Reich alemany del 1871–, la seva força no prové precisament de la coherència, sinó de la capacitat de contaminar el debat públic; de generar por i confusió, de saltar-se totes les barreres en nom d'una veritat superlativa i màgica que, com s'està veient en molts països, té capacitat per catalitzar el malestar general fruit de les recurrents crisis acumulades i irresoltes: per descomptat la crisi econòmica que està empobrint les classes mitjanes, però també la mediambiental (que aquests grups acostumen a negar) o la transformació de les categories de gènere. La resposta sempre és el cop de puny a la taula, l'apel·lació a l'autoritat d'un idealitzat passat nacional en què suposadament no hi havia conflictes.

Els excessos de la ultradreta són avisos que no es poden menystenir. D'una banda, és cert que, per la seva mateixa condició, s'anul·len a si mateixos. Però de l'altra preparen el terreny per a futures autèntiques involucions que, quan arribin, ja no ens sorprendran tant. Davant la barbàrie, no es pot abaixar la guàrdia.