El més important de la llei trans és la seva existència pel que té de reconeixement dels drets d'un col·lectiu que fins ara quedava als marges de la legalitat. Els transsexuals per fi podran sentir-se ciutadans com la resta. En el context mundial d'involució conservadora (només cal veure què està passant als EUA amb el dret a l'avortament), aquesta llei és un pas endavant que cal valorar. A Espanya, l'ascens de Vox no ha fet sinó donar ales a la fòbia contra tot allò que no sigui heteronormatiu, una realitat que segueix a l'ordre del dia i genera molta inseguretat a milers de persones. Per tant, protegir els transsexuals és absolutament necessari, igual com ho ha estat històricament reconèixer i protegir l'homosexualitat. Socialment, sens dubte, encara queda molt camí per recórrer en el reconeixement de les identitats de gènere i en la lluita contra la intolerància.
La llei de la ministra d'Igualtat Irene Montero, però, a més de xocar amb els postulats de la triple dreta, també ha estat objecte d'una forta polèmica dins del mateix moviment LGTBI+ i, en especial, ha topat amb alguns sectors del feminisme que consideren que s'està afeblint el subjecte polític que tant els ha costat de construir: en efecte, la lliure determinació de gènere servirà perquè les persones trans s'acullin als beneficis de normes i mesures que busquen l'equiparació de drets entre homes i dones. No és fàcil trobar el punt de fusió entre aquestes dues posicions, la que des del moviment trans considera que simplement es tracta d'una qüestió de drets humans i la que des del feminisme troba que es perjudica les dones al donar entrada als trans dins el seu espai, tan durament conquerit. El debat, en aquest cas, ha estat molt disfuncional, marcat per posicions enfrontades fins ara irreconciliables.
Al final, però, com en tota llei, les idees s'han de concretar, s'han de posar negre sobre blanc. I la balança s'ha decantat del costat trans més que no pas dels greuges d'una part del feminisme. Els dubtes i xocs conceptuals han estat durs i han endarrerit la tramitació –ha passat més d'un any des que l'executiu de Sánchez va aprovar l'avantprojecte–, amb tensions també dins el mateix govern de coalició. Unides Podem, acostumada a cedir en terrenys clau –ara mateix ho estem veient amb el drama de la tanca de Melilla–, en aquest cas ha imposat la posició.
Entre els punts més delicats de la llei trans hi ha el del canvi de gènere, que al final es podrà fer sense cap limitació, ni un informe mèdic preceptiu ni tampoc un tractament hormonal: l'element cultural (la voluntat personal) ha passat per sobre de l'element biològic. L'edat per consumar el canvi al DNI seran els 16 anys, també sense autorització dels pares o tutors legals ni informe mèdic. L'informe no vinculant que a l'abril va emetre el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va voler esmenar sense èxit el text per apujar el llindar del canvi de sexe als 18 anys. La qüestió de l'edat, i per tant de la maduresa personal, no és menor. Sigui com sigui, cal celebrar que els drets de les persones trans tinguin per primer cop un reconeixement legal.
