Sembla ciència-ficció però ja és una realitat quotidiana en la majoria de laboratoris de biologia i genètica del món. Les noves tècniques d’edició genètica, i especialment les CRISPR -una tecnologia que permet editar qualsevol gen de qualsevol organisme descoberta en el seu format actual el 2012-, han revolucionat la ciència d’una manera difícil d’assimilar per als profans.
Des del primer moment ja es va veure que aquesta tècnica, que podria fer servir un estudiant mínimament experimentat i no requereix grans laboratoris sofisticats, era una revolució que amagava també molts perills. D’una banda, com s’ha demostrat recentment amb el primer trasplantament de cor d’un porc modificat genèticament a un humà, o amb les noves immunoteràpies CAR-T, que permeten millorar el pronòstic de molts càncers, la seva aplicació pot salvar moltes vides i fins i tot, en el futur, es podrien eliminar algunes malalties. Però, de l’altra, pot facilitar la modificació dels humans, una selecció genètica que podria resultar molt perillosa segons quines fossin les intencions de qui ho fes.
Aquest gran perill ja s’ha fet realitat. El 2018 el científic xinès He Jiankui va anunciar que havia modificat dos embrions per evitar que heretessin els gens del VIH dels seus pares i que havien nascut les dues primeres persones amb alteracions genètiques. Va ser condemnat a tres anys de presó i el cas va ser un gran escàndol que va fer saltar totes les alarmes, però va demostrar que el perill és real i que no podem ignorar-lo més.
Per això és molt important que la població general entengui bé de què s’està parlant i que estigui al corrent de què s’està fent, què significa i quines conseqüències pot tenir. El debat, com demanen els experts des de fa temps, ha de ser plural i ha d’incloure no només el món científic, sinó també persones de molts altres àmbits, com la política o la filosofia, l’educació o l’activisme.
La tecnologia ja existeix i, per tant, difícilment es deixarà de fer servir. El que cal és establir unes regles clares i al màxim de comunes a escala mundial-cosa que ara no passa, perquè cada país té un grau de permissivitat diferent- per controlar el que s’està fent a tot arreu. Els molts guanys que pugui aportar aquesta tecnologia en molts àmbits -medicina, alimentació, medi ambient, etc.- s’han d’aprofitar, però necessitem establir ara mateix mecanismes clars de control planetari en tot allò que suposi una modificació que pugui tenir conseqüències per a les següents generacions. Només fa 10 anys de la publicació del primer article sobre aquesta tecnologia i ja es fa servir industrialment. El debat públic i la regulació, però, encara esperen. No ens hauria d’esclatar a les mans.
