Amb data límit però sense candidats per a la investidura

La política catalana ha viscut temps convulsos, darrerament, i s'han vist coses que fa uns anys haurien semblat impossibles, com ara l'entrada a la presó d'un candidat a la investidura en ple debat, que és el que li va passar a Jordi Turull el 2018. El que no s'havia vist mai, però, és que després de les eleccions no hi hagi cap candidat que es vulgui sotmetre a un debat d'investidura. I aquesta és exactament la situació que tenim avui. El president del Parlament, Josep Rull, posarà en marxa dimecres que ve el rellotge de la investidura amb el que s'anomena un "acte equivalent", de manera que la data límit quedarà fixada per al 26 d'agost. Durant aquests dos mesos els partits hauran de negociar per intentar trobar un desllorigador a la situació, i tots els ulls estaran posats sobre ERC, que en plena pugna interna és qui té la clau per fer president el socialista Salvador Illa.

D'entrada, doncs, caldrà donar temps als equips negociadors perquè explorin totes les possibilitats, en especial el finançament singular per a Catalunya que reclamen els republicans. Però, en tot cas, el que no seria acceptable de cap manera seria arribar al límit del 26 d'agost sense que ningú hagi afrontat un debat d'investidura. Els dos candidats que s'han proposat, Salvador Illa i Carles Puigdemont, han de poder dirigir-se a la ciutadania per defensar un programa de govern i reclamar els suports que creguin necessaris. Aquest seria un acte mínim de transparència de cara a una eventual repetició de les eleccions. En darrera instància els ciutadans haurien de saber per què els tres partits dels quals depèn la governabilitat –és a dir, el PSC, Junts i ERC– no han sigut capaços d'articular un acord que permeti tirar endavant un govern. Dos mesos de negociacions sense resultat seran un fracàs, però el fracàs serà doble si els candidats després no fan el pas de presentar-se a la investidura.

En el cas de Salvador Illa, hauria d'explicar quines són les línies vermelles que han impedit l'acord, siguin el finançament o el Hard Rock. I en el cas de Puigdemont, hauria d'explicar amb quins arguments reclama l'abstenció del PSC després d'haver obtingut set escons menys a les eleccions del 12-M. El que no seria acceptable és que per evitar el desgast no hi hagués cap debat d'investidura. En tot cas, la responsabilitat dels partits, de tots ells, és arribar a un acord que impedeixi una repetició que no faria més que allargar la situació d'interinitat de l'actual Govern, sense cap garantia d'un resultat més clar o amb una aritmètica més favorable a l'acord. Dos mesos és més que suficient per arribar a un acord, que inevitablement tindria conseqüències sobre la política espanyola i l'estabilitat del govern central. La dificultat és màxima, però això no pot ser una excusa per no intentar-ho, al contrari, s'ha de veure com una oportunitat per desbloquejar les dues legislatures, la d'aquí i la d'allà. Perquè tots sabem a qui beneficia el bloqueig.