La fulminació exprés de Jaume Alonso-Cuevillas per part del seu partit, JxCat, com a secretari segon de la mesa del Parlament de Catalunya, és un símptoma d’uns temps convulsos en què, davant la confusió ideològica i la feblesa democràtica, els espais polítics tendeixen a la solució conservadora de tancar files i penalitzar el debat. De fet, és una tendència pròpia de la política partidista entesa en el pitjor sentit de l’expressió, tendència que s’extrema quan les coses van mal dades, quan el mapa polític és insegur, quan la separació de poders trontolla i quan el populisme antipolític treu cada cop més el cap. I quan, com a conseqüència de tot plegat, fa por el debat seriós d’idees i es talla d’arrel l’autocrítica.
És en situacions així que, fent valer una rigidesa que es vesteix de coherència, es penalitza més que mai, no ja la dissidència, sinó la mera discrepància, el més mínim matís. El diàleg, no ja extern, sinó fins i tot l’intern, és vist llavors com un perill. Els discursos es radicalitzen, s’enroquen i es blinden, de manera que els partits premien per sobre de tot la fidelitat absoluta, sense escletxes, amb l’objectiu que ningú surti de l’argumentari oficial, marcat per uns lideratges blindats. Pensar per un mateix passa a ser un risc. Però, en realitat, aquesta manera de fer política és la negació mateixa de la política, és a dir, de la paraula enraonada, del contrast d’opinions, del diàleg intel·ligent i lliure. Ni que sigui sense pretendre-ho, s’instaura el règim de la por. Qui es mou no surt a la foto. O directament és expulsat de la foto, com li ha passat a Cuevillas per haver expressat els seus matisos sobre l’estratègia de “confrontació intel·ligent” de JxCat, un concepte ambigu que ell ha volgut acotar i, en concret, dissociar de la pràctica de les declaracions simbòliques, una via que creu que porta més problemes (inhabilitacions) que beneficis polítics efectius.
Perquè, de fet, aquest és el problema de fons: la immolació permanent per qualsevol simbolisme menor no porta enlloc. La defensa de la sobirania del Parlament, i dels drets i llibertats bàsics amenaçats, no pot dependre d’una gestualitat retòrica que, al capdavall, provoca sobretot frustració i impotència en la gent i que, a més, com s’ha vist en l’última legislatura, no ha fet sinó generar més divisió i esberlar l’imprescindible principi de realitat. Un principi que en plena crisi sanitària i econòmica a causa de la pandèmia hauria de servir per prioritzar l’eficàcia de gestió i el bon govern. Precisament ara que es negocia la formació d’un govern que respongui a la majoria sobiranista, la reflexió de Cuevillas és pertinent i com a mínim s’hauria de poder debatre amb tranquil·litat, sense purgues ni exclusions. Per desgràcia, el fet d’apartar el secretari segon de la mesa no ajuda a crear el necessari clima d’entesa, i, de veritat, no pot manar la por a dir-se les veritats. Més aviat el que fa és tancar portes i enrarir encara més l’ambient, i de passada afeblir la imatge que la ciutadania té de la classe política en el seu conjunt, i en aquest cas de la independentista en particular.
