Castrisme sense els Castro
La tensió de baixa intensitat entre la continuïtat i el canvi viu aquests dies a Cuba un nou i decisiu episodi. El règim assaja com continuar perpetuant-se sense els Castro, després de 62 anys. A les portes de complir 90 anys, Raúl, el germà del mític i desaparegut Fidel, cedeix aquest cap de setmana, durant el vuitè congrés del Partit Comunista, la presidència de la formació al president del país, Miguel Díaz-Canel, que dimarts que ve compleix 61 anys i que d'aquesta manera passarà a controlar tots els ressorts del poder i a perpetuar el castrisme. Amb la sortida de Raúl Castro, i amb ell de tota la vella guàrdia que encara aguantava al partit, la generació dels que no van protagonitzar la revolució agafa definitivament les regnes, és a dir, passa a pilotar l'evolució controlada d'un socialisme que, com ha anat passant en tots els antics països del bloc comunista, ha donat entrada a la propietat privada. Però a Cuba sense grans concessions, amb exasperant timidesa, i formalment mantenint les essències ideològiques. El país caribeny és dels que ha fet el pas a l'obertura econòmica amb més reticències, mentre que se segueix definint com un estat socialista, amb el Partit Comunista com a "guia de la societat". Les llibertats, tot i la nova Constitució, no han experimentat cap millora real: continuen en quarantena. El mateix congrés del partit es fa a porta tancada i sense presència de mitjans estrangers. Díaz-Canel, que va ser elegit president el 2019 i que de moment té dos mandats de cinc anys al davant, s'erigeix ara com a factòtum únic del règim des del seu doble vessant de tecnòcrata reformista econòmic i de seguidor fidel dels dictats d'un socialisme autoritari, impermeable a l'hora de fer cap gest a la dissidència. No hi ha oposició possible.
Però precisament en el terreny econòmic la situació que hereta no és cap bicoca. Amb l'embargament de Trump i la pandèmia, la societat cubana ha experimentat més dificultats –l'any passat el PIB va caure un 11%– i moltes estretors. No només s'ha enfonsat el turisme. Les cues al carrer per proveir-se de béns de primera necessitat han tornat a ser habituals i la reforma monetària, amb la supressió del peso convertible paritari amb el dòlar, ha disparat la inflació i ha fet perdre poder adquisitiu a les famílies. El malestar també és visible a les xarxes socials, que per primer cop han trencat el monopoli estatal de la comunicació. Està per veure, doncs, fins a quin punt es podrà mantenir el control ferri i doctrinari dels cubans. I també està per veure quin ritme reformista decideix imprimir Díaz-Canel i fins a quin punt el pas al costat de Castro pot significar una acceleració dels canvis. Més aviat sembla que no. Aquesta generació que ara es posa definitivament al capdavant, la dels nascuts just després de la revolució de 1959, continua molt lligada als fundadors, molt més que a l'experiència més oberta de mires dels joves que venen al darrere. Cuba es queda òrfena dels Castro, però no de castristes.
