Un 20-D crucial per a Catalunya

La societat catalana ja fa un lustre que està mobilitzada per reclamar el seu dret a decidir el seu futur polític. És un dret que ha exercit fins on la democràcia espanyola l’hi ha permès: primer organitzant referèndums populars als municipis, després amb la consulta alegal del 9-N -que ha suposat la imputació del president Artur Mas i de dues conselleres- i finalment, el 27 de setembre, amb unes eleccions autonòmiques de caràcter plebiscitari. Aquestes últimes eleccions van donar un suport del 48% als partits independentistes, del 39% als unionistes i de l’11% als partidaris d’un referèndum pactat. Després de tres mesos d’aquest resultat, el bloc independentista, molt plural ideològicament i compromès amb un difícil programa de gestació d’un estat propi, encara no ha aconseguit investir un president, un fet inèdit en tots aquests anys d’autogovern. Tan inèdit com especial és la situació política. És en aquest context d’inestabilitat institucional, de mobilització sobiranista continuada, de persistent crisi econòmica (la sortida està sent molt lenta i s’està fent a costa d’una part de la població) i, per tant, de fragilitat social, que es produeixen unes noves eleccions, ara a les Corts espanyoles. Unes eleccions que, malgrat que siguin d’àmbit estatal, de nou inevitablement seran una prova per avaluar la solidesa del moviment rupturista català. Obviar això, quedar-se a casa, pensar que aquesta cita a les urnes no afecta el moviment tectònic en què està immersa la societat catalana, només afavorirà lectures de marxa enrere. Avui, per tant, toca seguir contribuint a fer possible el dret a decidir, que al capdavall es conquereix dia a dia, vot a vot, elecció a elecció. També aquest crucial 20-D.

I si aquesta és la perspectiva catalana, l’espanyola també ve condicionada per una sensació de fi d’etapa. L’emergència de dues noves formacions, Podem i Ciutadans, que trencaran el bipartidisme del règim de la Transició, denota un moviment de fons que tanmateix no sembla suficient per fer realitat un canvi de debò que doni sortida al repte democràtic català, que respongui a la necessitat de regenerar un marc institucional llastat per la corrupció i que faci possible un rellançament econòmic que no vagi a compte de més desigualtats. Certament, l’empenta de transformació espanyola sembla més dèbil que la catalana. Si hem de fer cas a les enquestes, el PP del president Rajoy retindrà el primer lloc, però des d’una posició de debilitat que pot fer difícil una majoria estable. Espanya s’aboca a un panorama incert, per no dir de desconcert. Per això Catalunya no pot confiar que aquesta Espanya abordi seriosament les seves demandes. Més aviat es pot trobar amb un nou tancament, amb una involució territorial. I per això, també, a Catalunya li cal seguir acumulant forces. Amb el vot, sempre que calgui, i amb la formació urgent d’un govern.