Aquest cap de setmana explicàvem a l'ARA els problemes amb la gestió de l'habitatge públic a Barcelona, ara que l'objectiu és que creixi amb celeritat i que es mantingui la propietat pública. És una de les cares de la crisi residencial que vivim. Però n'hi ha d'altres, esclar. I entre elles una de les més extremes és la que afecta la part més vulnerable de la societat. Si l'Ajuntament té un problema amb el seu parc públic residencial –tant a l'hora de fer les adjudicacions com quan es tracta del manteniment dels immobles–, també en té un amb la necessitat d'allotjar sota un sostre les persones sense recursos expulsades de casa i abocades a viure al carrer. Sovint, a més, la capital atrau ciutadans metropolitans que no troben suport als seus municipis.
Segons les dades que aportem avui al diari, hi ha 3.000 persones sense habitatge que reben ajuda per viure temporalment en hostals modestos a través d'acords de l'Ajuntament amb aquests establiments turístics. Tan modestos, que els que hi van a parar denuncien deficiències com ara poca higiene, falta d’espai, sorolls, plagues d'escarabats i menjar poc saludable. El municipi no té prou espais propis per atendre una demanda creixent, d'aquí que hagi de recórrer a les pensions, una solució que en principi, segons la normativa pròpia, només s'hauria d'allargar sis mesos per afectat, però que a la pràctica s'està convertint en estructural. El 65% de les persones afectades sobrepassen els sis mesos, un terç porten en aquesta situació entre un i dos anys, i un 15%, entre dos i tres. Algunes fins a sis anys.
Aquest sistema, a més, té un notable cost per al consistori: 38 milions pressupostats per al 2025 per a 3.000 persones, els mateixos que l'any passat. El 2022 van ser 27 milions per a 2.300 places. Amb els números actuals, suposa una despesa de 1.000 euros al mes per persona. La paradoxa més gran és que la majoria de diners es vehiculen a través d'un contracte amb l'empresa turística BCD Travel, que és la que s’encarrega de buscar les places lliures en hostals, albergs, pensions o pisos. Ara mateix, gairebé totes les pensions de la ciutat de categories baixes estan reservades pels serveis socials. Tot i que s'han augmentat les inspeccions en aquests establiments, les queixes es mantenen, encara que sovint, per por de perdre l'ajut, no arribin pels canals oficials. En tot cas, usuaris, treballadores socials i el mateix Síndic de Greuges de la ciutat demanen un canvi de model. I l'Ajuntament diu que hi està treballant, alhora que fa constar les 15.000 ajudes per un valor de 7,1 milions d’euros que l'any passat es van donar a famílies per evitar desnonaments.
Realment, urgeix anar cap a una gestió diferent per a l'allotjament d'aquest col·lectiu més desafavorit, un sistema que sigui més eficient en termes econòmics i més humà en el tracte. Perquè la realitat és que es donen casos com els d'una família de cinc membres que viu apilonada en una habitació, d'una mare amb un fill que han de dormir al mateix llit o d'un nen que porta mitja vida vivint així i amagant-ho, per vergonya, als companys d'escola.
