La crisi habitacional a les Balears, un avís del que pot venir en el futur

A mitjans dels anys 50, una revista francesa va crear el terme balearització, que ha quedat des de llavors en l’àmbit acadèmic com a símbol, entre altres coses, de l’ús especulatiu i insostenible del litoral d’una zona per a usos turístics. Aviat, però, farà fortuna un altre terme: eivissització, un fenomen consistent en expulsar la població resident per fer lloc als turistes i precaritzar fins a l’infinit les condicions de vida dels treballadors temporers del sector.

Això vol dir que cada cop més gent es nega a anar a treballar a l’illa perquè el preu del lloguer és tan alt que no els surt a compte. Això afecta treballadors del sector serveis, que molts cops han de viure de manera precària compartint pisos o directament en infrahabitatges, però també, i això és més greu, té conseqüències en treballadors de serveis essencials, com ara mestres, metges, infermeres i policies. L’hospital de referència a Eivissa, Can Misses, ha creat una residència per poder assegurar l'habitatge a sanitaris externs com a única solució per poder tenir alguns dels especialistes que necessita.

Aquest fenomen, però, ja s’està estenent a les altres illes i no seria agosarat pensar que d’aquí uns anys pot ser comú en moltes altres zones turístiques catalanes, Barcelona inclosa. La raó és que el problema de fons és el mateix i a les Illes, com ha passat també en el seu desenvolupament turístic, es va uns passos més endavant.

Les Balears és ara mateix la comunitat espanyola on l’habitatge s’ha encarit més, fins a un 70% en els últims vuit anys, i també la que proporcionalment a la seva població rep més capital dels fons d’inversió per a la compra de cases vacacionals, i ara també cada cop més d’hotels. L’any passat, el 40% de les compres d’habitatges les van fer estrangers, la majoria dels quals de països on els sous i la capacitat de despesa són més alts, com Alemanya i França. Això fa que la classe mitjana d’aquests països tingui avantatges respecte als locals per poder accedir als immobles a la venda, cosa que afavoreix a més la pujada de preus a l'incrementar la demanda. Si a tot això s’hi suma un dèficit crònic d’habitatge públic i la temptació de l’especulació per part dels locals que lloguen a preus desorbitats a turistes les seves segones residències, el resultat és una tempesta perfecta.

Molts joves balears ja han assumit que mai podran comprar-se res a la seva terra i, com li passa al mateix alcalde de Deià –un dels pobles més cars de Mallorca–, es veuen obligats a compartir casa perquè no poden assumir el lloguer en solitari. No és fàcil regular-ho, però no hi ha dubte que caldrà fer-ho. Igual que el Govern Balear ha sigut pioner amb la limitació dels creuers, que així i tot és minsa i no evita les aglomeracions, caldrà veure si també aconsegueix posar fre a aquest fenomen, i, en tot cas, haurem d’aprendre la lliçó per evitar acabar en el mateix atzucac.