La crisi de Ceuta és una crisi europea
L'entrada irregular de 6.000 persones a Espanya a través de la frontera amb la ciutat de Ceuta en les últimes 24 hores ha provocat una greu crisi diplomàtica entre Espanya i el Marroc, amb les crides a consultes dels ambaixadors respectius. Aquest dimarts al vespre Espanya, que ha mobilitzat l'exèrcit i hi ha enviat reforços policials, ja havia retornat al Marroc gairebé la meitat dels migrants, la majoria joves (i molts, menors) que van aprofitar la passivitat de la policia marroquina per creuar la frontera nedant. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, s'hi han desplaçat per seguir la crisi sobre el terreny.
El Marroc ha utilitzat tradicionalment el seu control de la frontera sud de la Unió Europea per pressionar Espanya i la resta de socis europeus, i és així com ha obtingut importants concessions i ajudes econòmiques. En aquest cas concret, tot apunta que el moviment de Rabat és una represàlia pel fet que Espanya ha acollit el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, malalt de càncer i contagiat de covid-19, que està rebent tractament en un hospital de Logronyo. I el Marroc considera que qualsevol gest d'ajuda al poble saharaui és "poc amistós" i que qui el faci s'ha d'atenir a les conseqüències.
El cas és que aquesta és una crisi d'abast europeu, i la responsabilitat de gestionar les crisi migratòries no pot recaure només en els països que tenen frontera amb el sud, ni que sigui marítima, com és el cas d'Espanya, Itàlia o Grècia. Mentre la UE no actuï de manera unida i solidària, amb una política migratòria comuna, països com el Marroc o Turquia tindran la paella pel mànec i podran extorsionar els socis europeus al seu gust. Els joves migrants són carn de canó que Rabat fa servir per als seus interessos geoestratègics, igual que fa Ankara amb els refugiats sirians. També és cert que la pandèmia ha afectat especialment les expectatives econòmiques de països com el Marroc, que tenen en el turisme una important font d'ingressos, i que això està empenyent molts joves a emigrar.
Per això, el primer que ha de fer Europa és, d'una banda, oferir itineraris legals i segurs per als que vulguin arribar al continent, i, de l'altra, tenir una política d'acollida que sigui escrupolosa amb els drets humans. El que no pot ser és que tota una Unió Europea sigui víctima del xantatge constant del règim marroquí. Una cosa és intentar tenir bones relacions diplomàtiques i econòmiques amb un país veí i aliat estratègic com és el Marroc, i una altra cedir a les seves aspiracions territorials i a l'intent d'esclafar la resistència saharaui.
Fins ara la Unió Europea sembla només preocupada pel control fronterer i ha renunciat a tenir aquesta política migratòria i d'asil comuna. De fet, països com Dinamarca estan aplicant cada cop més restriccions a la immigració. I és aquesta divisió la que dona ales a països com el Marroc i als atorga una posició negociadora de força. I fins que no s'acabi amb això, episodis com el de Ceuta seran una constant.
